[125] Els centres dels alumnes “trencats”: una nova realitat de l’educació d’adults

jmab2016-2017, GeneralLeave a Comment

Hi ha qui creu que un centre de formació d’adults és un abocador d’alumnes “trencats”. Des de la comunitat educativa en general, passant per professors de secundària, ajuntaments, serveis socials, etc. Sortosament, no és una opinió generalitzada. Però sí força estesa. I encara que sigui una afirmació dura -i que, per suposat, no comparteixo-, deixeu que mostri la meva preocupació per una realitat que ja s’ha instal·lat de manera clara en els centres d’adults.

Permeteu-me primer que defineixi el terme «trencat». És aquella etiqueta que es posa als alumnes procedents de l’institut perquè no es comporten a classe tal i com mana la tradició. O bé alteren l’ordre i l’harmonia de l’aula, o provenen d’un país llunyà i acaben d’aterrar al nostre poble o ciutat. Només per això ja s’emporten l’enganxina d’«alumne trencat», perquè no encaixen en el grup i no hi ha res a fer amb ells. I quan els professors de secundària els posen aquesta etiqueta, transfereixen el problema a algú altre i els deixen via lliure perquè suspenguin i s’estimbin a final de curs. Amb sort, deixaran el curs i tornarà a regnar l’harmonia a la classe… Quantes vegades he vist aquesta actitud als instituts de secundària!

Personalment, em costa d’entendre aquesta situació. Perquè estic segur que a secundària tenen docents molt bons, els centres estan ben preparats per a l’assessorament psicopedagògic dels alumnes i per a la famosa «immersió lingüística», aprofiten al màxim les tutories amb els alumnes i les famílies, poden donar una solució com a claustre i redreçar l’aprenentatge d’aquests alumnes. Llavors, per què molts instituts opten a la mínima per la sortida (induïda o no) d’aquests alumnes? Ha quedat demostrat que els invents com els PFI’s (l’antic PQPI) o l’UEC (Unitat d’Escolarització Compartida) no funcionen del tot -o gens!- en aquests casos. Així, és com, en comptes d’ajustar els mecanismes propis de secundària, i en un clar moviment de desempallegar-se del problema, des de fa uns anys, sembla que s’han inclòs els centres de formació d’adults a la llista de destinacions d’aquests alumnes. I ho diré ben clar: l’escola d’adults NO ÉS UNA EXTENSIÓ DE L’INSTITUT NI UN AULA D’ACOLLIDA. Malgrat això, i com comentava, els instituts i les administracions locals han deixat la porta oberta a que alumnes menors de 18 anys omplin les aules dels centres d’adults per obtenir el graduat o presentar-se a la prova d’accés a cicles formatius de grau mitjà. Però no em queixo del canvi generacional dels alumnes, sinó com s’està portant a terme el desembarcament als grups de formació d’adults.

recycleCrec que estem desvirtuant el significat de l’educació d’adults quan permetem la matriculació d’alumnes que, per edat, han de ser a l’institut. A més, la majoria no vol estudiar i se’ls obliga a fer-ho en un entorn compartit amb alumnes adults que estudien perquè realment volen fer-ho o ho necessiten. La combinació, doncs, a l’aula d’aquests elements no suscita garantia d’èxit per als alumnes adults ni per als mal anomenats “trencats”. De tota manera, la normativa deixa marge als majors de 16 anys. Així, tal i com s’hi indica literalment, podran assistir al centre:

– si tenen un contracte laboral que els impedeix assistir als centres educatius en règim ordinari;
– si es troben en procés d’obtenció d’un permís de treball;
– si són esportistes d’alt rendiment;
– si són alumnes que han cursat o cursen els programes de formació i inserció durant aquest curs i volen cursar els ensenyaments d’educació secundària obligatòria per a adults;
– si volen cursar la formació per a proves d’accés als cicles formatius de grau mitjà;
– si participen en el programa d’experiència professional per a l’ocupació juvenil a Catalunya Joves per l’Ocupació.

I de manera excepcional, des dels serveis territorials poden autoritzar la incorporació d’alumnes que no compleixin els requisits anteriors. Això sí, amb l’informe previ de la Inspecció d’Educació. Amb aquest marc legal, i com a mesura alternativa, ajuntaments i comunitat educativa han trobat una solució que no suposi una reflexió per millorar la reincorporació al sistema educatiu d’aquests alumnes des del seu lloc natural: l’institut de secundària.

Per tant, “feta la llei, feta la trampa”: aquests alumnes i les seves famílies arriben als centres d’adults amb un paper de serveis socials que els permet entrar sense cap més requisit, sense conèixer els motius d’haver anat a parar aquí, sense pràcticament saber res del seu recorregut acadèmic i personal. Em temo que el concepte «excepcional» per a l’entrada de majors de 16 anys s’ha pervertit molt. I tot per no saber fer front a un problema com l’acollida d’alumnes immigrants o el fracàs escolar per part dels instituts i ens locals. Dubto molt que Inspecció deixi tanta permissivitat!

Voleu dir, doncs, que hem de fer aquesta feina? Perdoneu que m’alteri, però em temo que s’està malversant l’ús de la formació d’adults. Què som, un pegat que està obligat a apaivagar la poca o nul·la política educativa per a joves dels municipis o ciutats? Volen que prenguem l’excepció com a norma? Realment saben què fem als centres d’adults? A causa d’aquesta «invasió» d’alumnes menors, molts centres estem fent cursos de formació accelerats de cohesió de grup, de gestió de conflictes i de llengües estrangeres. De debò pensen que estem preparats per assumir tot el fracàs escolar que no ha sabut assumir els centres de secundària? Com sempre, es desconeix l’objectiu de l’educació d’adults i se li obliga a convertir-se en el que la necessitat educativa i social reclama. Sempre igual!

És que, finalment, ens obliguen a entrar en el joc i acabem infectats de la idea que comentava inicialment: els centres d’educació d’adults són un abocador d’alumnes «trencats». Els professors que hi treballem ens hem de negar a acceptar aquesta visió simplista i desafortunada de tot el que fem als centres d’adults. I compte! No dic que ens haguem de negar a rebre’ls a l’escola, sinó que hem de fer-ho d’acord amb les regles del joc. Entenc que hi ha casos difícils, però són aquests casos justament els que -probablement- puguin ajustar-se a l’excepcionalitat i, llavors, treballar-los conjuntament amb tots els agents implicats.

handsPer això, i abans de res, vull reclamar que cadascú faci la seva part de la feina. És a dir, s’han d’esgotar TOTES les possibilitats pedagògiques que els instituts ofereixen abans de picar a la porta dels centres d’adults. No seria fantàstic que aquests alumnes obtinguessin l’ESO quan toca? No hi hauria millor dada per a un institut que augmentar el nombre d’alumnes que acaben amb el graduat a la mà. Però si, després d’haver explorat totes les opcions no hi ha cap més altra possibilitat que els alumnes acabin per matricular-se a l’escola d’adults, doncs endavant! Però fem-ho bé, des del respecte a la idiosincràsia de l’educació d’adults i el criteri de l’equip directiu, dels professionals que hi treballen.

Per tant, establim ponts de diàleg entre totes les parts implicades: instituts, ajuntaments i serveis locals (serveis socials, promoció econòmica, sanitat, joventut, etc), famílies i centres d’adults. I generar diàleg, molt de diàleg per aprofitar recursos i experiències. Els centres d’adults no poden fer front a aquesta realitat social tot sols, no esperem miracles si us plau. No som psicòlegs, però tampoc som blocs de gel. Ens importa el futur d’aquests alumnes, que trobin el seu camí educatiu, que agafin confiança i siguin valents. Però amb uns criteris pedagògics i socials consensuats per tothom, amb uns protocols pensats per a cadascun d’aquests alumnes. En el fons, demanem el suport i el reconeixement d’una feina d’acollida i de represa dels estudis que ja fem. Però sembla que l’entorn educatiu i administratiu la desconeix o no la té en compte. I això és el que, possiblement, em dol més. L’educació d’adults SEMPRE ha estat al costat d’aquests alumnes. El canvi està, doncs, en el volum de casos que són «excepcionals» i que, possiblement podrien tractar-se amb altres solucions.

En definitiva, no volem ser considerats un abocador o una solució màgica per reparar un problema a qui no ha pogut -o no ha sabut- fer la seva feina. Atesa l’emergència social i la mancança d’un pla definitiu per al gran nombre de joves que abandonen els estudis als 16 anys, els centres d’adults demanem respecte per la feina que ja realitzem des de fa anys. Serem aquí, com sempre. Però no de qualsevol manera ni a qualsevol preu. Volem que aquests alumnes passin de ser «trencats» a que esdevinguin persones capaces de redreçar el seu rumb acadèmic i personal. I per a això cal paciència, diàleg i col·laboració de tothom. Però que tothom sàpiga quin paper hi juga. Els centres d’adults ja fa molts anys que ho sabem. I ens hi trobareu amb la mà estesa.

Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook
Facebook
51Share on Google+
Google+
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin
Pin on Pinterest
Pinterest
0Email this to someone
email