[146] Per què sóc mestre de persones adultes: un viatge personal

jmab2016-2017, General4 Comments

Deixeu-me que em posi en “plan” divagador aquesta vegada, però darrerament penso en els mestres d’educació d’adults, així en genèric. Tant és així que m’agradaria no tenir cap més altra feina en aquest món que la de visitar centres d’adults de tot arreu. Seria fantàstic infiltrar-me en totes i cadascuna de les escoles d’adults de Catalunya, d’Espanya i del món per conèixer molts professors, saber de quina manera fan les classes, quina vida s’hi respira, com es relacionen amb els alumnes, etc. Però entre totes aquestes curiositats que tinc com a professor i amant de l’educació en general i la d’adults en particular, si hagués de fer una sola pregunta als professors, escolliria la següent: per què vas triar ser mestre d’adults?

És sentir la pregunta i viure una situació semblant a la d’aquell crític de cuina a la pel·lícula Ratatouille. Directament remet als inicis de tots i cadascun de nosaltres, al dia que vam decidir dedicar-nos a ensenyar a persones adultes. La pregunta, però, no busca la resposta nostàlgica, sinó que va al moll de l’os: per què vas dedicar-te a ensenyar a persones adultes i no a nens o adolescents?

Llavors, sí. Arribem a l’inici de tot, a la mare dels ous. Sempre hi ha un motiu que fa que tot tingui sentit. I no, no espero tampoc la vessant vocacional com a resposta. La vocació no té res a veure amb l’autèntica resposta que ha de sorgir. Al capdavall, la vocació és passió. I la vocació -com la passió- minva amb el temps. Perquè, senzillament, som humans. No podem tirar exclusivament de vocació, hi ha altres forces que mouen els professors en el seu dia a dia.

Arribem, doncs, a les creences educatives. O si el terme no us agrada per les reminiscències religioses, el podem canviar per principis o per fonaments educatius. Sigui com sigui, estarem davant de la nostra concepció de la professió docent. En el meu cas, tinc molt clar per què vaig decidir ser mestre d’adults. I l’origen es troba en la meva pròpia experiència com a alumne.

Mai he estat un alumne brillant, ni de bon tros. Però destacava a les classes de llengua i de literatura, sobretot quan es tractava d’expressió escrita. Per motius familiars, vaig haver d’adaptar-me a diverses escoles, amb canvis de comunitat autònoma inclosos: de Catalunya a Andalusia i novament cap a Catalunya. Hi vaig tornar amb 13 anys, la pitjor edat possible per fer canvis. Vaig aprovar l’Educació General Bàsica (EGB) amb la intenció de fer el Batxillerat Unificat Polivalent (el BUP, vaja!) per anar a la universitat. Era la meva Il·lusió. Tot i que hi havia un professor que no em veia futur i va “suggerir” que anés a la formació professional, ja que no em veia amb nivell. No li vaig fer cas, vaig anar cap a BUP. I sí, va costar moltíssim. Finalment, vaig repetir el segon curs de BUP. En aquells moments, recordava les paraules del maleït professor que vaticinava el meu fracàs i volia matar el meu somni. Llavors, en comptes d’enfonsar-me, vaig comprendre que havia de demostrar que s’equivocava amb mi. La reacció va ser brutal: vaig aprovar 2n, 3r de BUP, el  Curs d’Orientació Universitària (COU), la selectivitat i d’allà cap a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fote’t, professor de merda!

Ara, no va ser el darrer escull. A la universitat, i ja matriculat a Filologia Catalana, vaig tornar a ensopegar fort. Durant el primer curs em van quedar sis assignatures. Vaig estar a un pas d’abandonar-ho tot. Llavors, en comptes d’això, vaig comprendre que havia de demostrar que era capaç de fer-ho. No ja pel maleït professor d’EGB, sinó perquè no m’imaginava cap futur il·lusionant sense estudiar. No vaig renunciar al meu somni i vaig reaccionar: vaig recuperar-ne 4 i al segon any, la resta. I cada curs de la carrera va ser millor que l’anterior, fins al punt d’obtenir-ne diverses matrícules d’honor en algunes assignatures, totes elles de “lu meu”, d’allò que se’m donava bé, com ara la literatura.

Ja en el darrer curs, va sorgir en una conversa tonta amb dues amigues al bar de la facultat de lletres la possibilitat de muntar una mena d’escola de reforç escolar. I tot plegat va derivar cap a l’organització d’una escola d’adults. Però no va ser una conversa tonta perquè en aquell moment havia pensat en l’educació d’adults com a possibilitat de futur. En aquell moment desconeixia tot el que ara sé sobre l’ensenyament-aprenentatge a adults. Però l’any 2004, després d’acabar la carrera i el curs de Certificat d’Aptitud Pedagògica (el famós CAP de sis mesos!), i mentre treballava de nit en una fàbrica d’embotits, vaig acostar-me a l’Aula Oberta de Tona, escola on treballo actualment- per oferir-me com a voluntari o suport. Vaig tenir sort i en poc temps em van demanar si podia donar un cop de mà en una classe de català inicial (en aquella època l’anomenaven “taller d’acollida”). A mitjans d’aquell mateix curs vaig tenir encara més sort i van donar-me la possibilitat d’incorporar-me al centre a causa d’una baixa. I, és clar, vaig accedir. Com diria el Piqué: voluntariat, “contigo empezó todo”.

Si penso en el camí que vaig recórrer fins a aquell moment, puc concloure que el motiu pel qual vaig decidir ser professor d’educació d’adults encara era desconegut. Però a dia d’avui, i després de passar per tot plegat, sí crec fermament que havia de dedicar-m’hi. I és que sovint m’ho plantejo: què hauria passat si no hagués reaccionat en els moments clau? Hauria continuat els estudis? M’hauria empès algú altre per no defallir? I decididament, les respostes serien no a totes dues preguntes. Sovint ens hem trobat desemparats en situacions clau de la nostra vida. I només tenim dues opcions: o reaccionem o caiem. Jo vaig optar per la reacció, per plantar cara i lluitar per aconseguir un futur millor. I de manera inconscient, si em dedico a l’educació d’adults és perquè vull ser al costat dels alumnes perquè no caiguin, no defalleixin i reaccionin davant de la gran oportunitat que se’ls presenta quan decideixen estudiar i formar-se.

Per tant, he trobat el meu lloc a l’educació d’adults. Puc donar suport a qui no en troba, a qui tingui un somni, una il·lusió, una necessitat o una curiositat. Perquè d’aquest suport pot dependre el futur de qualsevol persona. I en una escola d’adults, qualsevol persona hauria de trobar-lo en qualsevol moment de la seva vida. És, doncs, una tasca molt emocionant i de la qual m’enorgulleixo perquè, més enllà del que puc oferir des de l’expertesa professional, puc compartir idees que esdevindran projectes de vida. I veure com de mica en mica es materialitzen em satisfà i em gratifica a nivell humà. Perquè es tracta d’això: d’educar des del vincle, des de la humanitat i des de la proximitat. I suposo que per la calidesa que dóna aquesta manera d’entendre l’educació vaig decidir ser mestre d’adults. Ni més ni menys.

I tu, què et va portar a ser mestre de persones adultes? Espero que m’ho expliquis!

Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook91Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0Pin on Pinterest0Email this to someone
  • Raquel L.C.

    Hola!

    Ara mateix no exerceixo (no pensis que no ho trobo a faltar, però una ha de guanyar-se les garrofes), però jo també vaig triar ser profe de persones adultes, després de diverses experiències per un motiu: crec en les segones oportunitats i en les causes perdudes. Tot un repte! Potser sóc massa idealista, però el món de l’ensenyament de llengües a adults em va donar moltes satisfaccions. Ai, quina nostàlgia!

    • Josep Miquel Arroyo

      Què tal?

      M’agrada saber que hi ha persones com tu que comprenen la importància de l’educació d’adults. És veritablement un repte però assumible i molt gratificant. La vida és un cúmul d’experiències i de batalles perdudes, les quals reforcen i enforteixen el pas dels alumnes per una escola d’adults.

      Espero que ben aviat trobis la teva oportunitat de tornar a fer classes de llengües a adults. Moltes gràcies per deixar el teu comentari.

      Fins aviat!!!

  • Jaume Sans Vellvehí

    Em sap greu que fins ara no hi participi. A cinquè de carrera un company em va demanar si el podia acompanyar a una festa de Carnestoltes a Gavà. El vaig acompanyar amb el cotxe i vaig al·lucinar de l’ambient que s’hi respirava. De seguida, unes alumnes em van arreplegar i em van maquillar. I ves, em van demanar que fos un dels membres del jurat per decidir les millors disfresses. A la tornada, vaig envejar el meu company. La sorpresa va ser que al setembre rebia una trucada de Gavà per si m’interessava ocupar el lloc del meu company de facultat. Em va salvar perquè vaig acabar la carrera amb penes i treballs. Ni sabia a què em dedicaria. Tenia clar que la docència, no. Seguint amb l’exemple de “Ratatouille”, vols caldo? Doncs, dues tasses.

    • Josep Miquel Arroyo

      Ostres, Jaume! Sempre hi ha moments a la vida que semblen intranscendents però que, per una cosa o altra, ens canvien la vida. Som molt afortunats, nen. I el millor és que encara ens queda molta corda. Qui diu que no podríem treballar en el mateix lloc? Seria una bomba! ; )

      Gràcies per compartir els teus orígens, els quals demostren que ni de bon tros la vida està planificada. Una abraçada!