[171] De què tenim por (realment) els professors?

jmab2017-2018Leave a Comment

Qui es dedica a la docència no ho pot negar: tenim por. En algun moment del dia, en alguns cursos, a algun alumne en concret hem tingut por. És important admetre-ho i ho hem de compartir. I va, ho confesso: jo també he tingut por. No, confessar-ho no és mostrar feblesa. Els professors hem de fer el pas i obrir-nos per expressar què ens neguiteja. No som d’acer i tampoc no podem fer veure que tot ens importa ben poc. Aquesta nostra tasca és propensa a generar estats de tensió o de preocupació que cal identificar, analitzar i, sobretot, reflexionar sobre ells.

Per posar-vos alguns exemples: malgrat la meva experiència a l’aula, tinc por de no saber connectar amb els alumnes, de no saber resoldre dubtes i conflictes a l’aula. Tinc por també de no saber temporalitzar un projecte, de no aprofitar moments d’aprenentatge a l’aula, de no saber treure suc de la metodologia aplicada per a l’ocasió o de preparar una avaluació “justa”. I amb els col·legues, tinc por de no saber expressar idees pedagògiques, de no saber crear llaços comuns per construir aprenentatges, recursos o projectes.

Sortosament, aquestes por no m’espanten. I a vosaltres, que estic convençut que també compartiu algunes de les meves pors, tampoc no us tombaran. Perquè davant de les pors, els professors hem après a ser valents. Podem rectificar les decisions preses a l’aula, polir accions i comportaments, etc. Podem gestionar les nostres pors i transformar-les en respostes positives que ens reforcin com a docents. I ho podem fer possible des de l’anàlisi i la reflexió de la nostra pràctica docent.Aprendre de la pràctica, reflexionar sobre el dia a dia és, doncs, el millor antídot per fer front a qualsevol terrabastall que s’hagi sofert a l’aula. Així ho crec, de tot cor. Però tot i haver trobat la manera, els professors encara tenen por. I de què tenen por? Si l’anàlisi i la reflexió els ha de servir per guanyar confiança, cada vegada descobriran més d’ells mateixos. I el que descobreixin potser no els agrada… Perquè a mesura que passen els anys, hi ha neguits que es transformen en grans preguntes: Com puc crear els vincles amb l’aprenentatge dels alumnes? Com puc satisfer les seves necessitats i expectatives any rere any? Com els proporciono millor autonomia i esperit crític des de les meves classes? Què fa que canviï de metodologia d’un any per l’altre, els alumnes o la meva seguretat a l’aula? Què puc fer per no fer fracassar el retorn a les aules dels meus alumnes?

Definitivament, la por a la qual han d’enfrontar-se els professors és a ells mateixos. Ells són el seu propi mirall, el seu pitjor enemic. Perquè encara reviuen en determinats moments els neguits passats, encara temen que continuïn visitant-los en alguna classe. I hem de saber lluitar contra les mateixes decisions que prenem a l’aula, hem d’evitar caure en el parany de l’autocomplaença per vèncer l’autèntica por: la por a no avançar, a no saber autoexigir-nos més.

Sens dubte, estem obligats a capgirar aquella sensació de descobrir-nos com a desconeguts després de tants anys d’experiència. La por a no saber evolucionar, a no trencar les pròpies cadenes, a qüestionar-nos la tasca docent, a transformar-nos en una versió alliberada de nosaltres mateixos és encara ara, l’assignatura pendent de tots nosaltres, els professors. Algun dia l’haurem d’encarar. I la guanyarem.

Post sorgit de les reflexions després d’haver llegit Miedo y osadía, de Paulo Freire i Ira Shor. #recomano
Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook
Facebook
4Share on Google+
Google+
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin
0Pin on Pinterest
Pinterest
0Email this to someone
email