[172] Propera parada, secundària

jmab2017-2018, GeneralLeave a Comment

Aquesta setmana començaré a treballar en un centre de secundària com a substitut. Tanco així una etapa de 15 anys en l’educació d’adults i tots en el mateix centre. Molts de vosaltres us preguntareu què carai ha passat, a què ve aquest canvi tan radical i sobtat de feina i d’àmbit educatiu. Si aguanteu fins al final la lectura d’aquest post, ho entendreu.

Sóc el primer que sent un dolor al pit i un nus a l’estómac quan penso en la idea de no tornar al centre que m’ha vist créixer com a professor, on he après dels companys i dels alumnes tot el que sé. Des d’aquesta feina he pogut compartir moments molt intensos, conèixer amics i professionals amb els que hem fet grans coses a favor de l’educació d’adults, l’oportunitat de poder esdevenir formador de formadors, de conèixer altres realitats, … En resum, en aquests 15 anys m’he convertit en millor professional. I això no m’ho traurà ningú.

A aquestes alçades, encara us preguntareu: si estaves tan bé, si has après tant, si estaves tan satisfet i realitzat en adults, per què marxes? Val a dir, però, que no és una decisió feta a la brava. És totalment premeditada. De fet, el curs passat em rondava pel cap buscar una altra feina, a ser possible vinculada amb educació d’adults. Si més no, amb educació. I és aquí on vaig començar a pensar en la possibilitat d’apuntar-me a les llistes de substitucions de secundària.

Si us haig de ser sincers, fa un any no m’acabava de veure en un entorn d’ESO o batxillerat. Però, malgrat això, hi havia una veu que em deia que ho havia de provar, havia de fer el pas i viure l’experiència en primera persona. Al centre he fet classes de GES als alumnes trencats, he fet classes als alumnes que volien fer el salt a un cicle formatiu a grau superior. Crec que era el moment de passar a l’altra banda  per conèixer de primera mà el funcionament d’un sistema que, des d’adults, em costava d’entendre. Fins i tot, dintre de la meva lògica pensava que, amb l’experiència amb adults, podria oferir una visió de la problemàtica del fracàs escolar i servir així en aquesta causa des de l’institut.Serà, evidentment, un xoc que farà resituar la meva mirada educativa. I, sobretot, eixamplar-la. Hauré de sortejar, però, el neguit de ser el substitut, d’estar un temps aquí i un altre allà. Segurament, és el handicap més gran que m’hi trobaré: l’etiqueta de substitut em deixarà lligat de mans i, per tant, no sé si tindré la llibertat o la gosadia de tirar endavant projectes o proposar-los. A més, m’hauré d’acostumar a noves estructures, nous plantejaments, nous companys, noves punts de vista de l’educació, … Només espero tenir sort i, amb el temps, agafar una substitució llarga que em permeti fer una cursa de fons al llarg de tot un curs escolar. I tenir la satisfacció d’aportar alguna cosa al projecte educatiu del centre on faci classes.

Per ara, començo amb il·lusió una substitució de poc menys d’un mes en un institut que m’agafa a 30 minuts de casa. I tinc el pressentiment que serà una bona destinació per aprendre. Seré una autèntica esponja, donaré el màxim per fer la feina tot el millor que sàpiga. Només necessitaré adaptació i una mica de paciència per part de tothom. Estic molt cagat, molt nerviós. Però amb la ment molt oberta, amb moltíssimes ganes d’aprendre i amb la voluntat de millorar com a professor. I aprofitaré la meva experiència d’adults per aplanar un terreny que és familiar però nou alhora.

Però a tot això, molts de vosaltres encara us estareu preguntant per què carai he decidit marxar de la meva feina. Que sapigueu que en cap cas és per cansament. He estat fins al darrer dia al peu del canó amb les classes. M’encanten els alumnes que tinc de GES aquest curs, m’ho passava bé a les classes, tenia força llibertat per organitzar-les en funció dels meus criteris (avaluacions sense exàmens, projectes que incidien en l’entorn dels alumnes, etc.), amb els companys ens portàvem molt bé, hi ha hagut sempre molt bona sintonia amb tothom, hem lluitat colze amb colze per millorar el nostre centre. I el que m’ha fet prendre la decisió de marxar és, justament, això: no hi ha hagut opció de millorar el centre a curt ni a mig termini. Per més que ho he intentat, no hi ha hagut manera de capgirar la dinàmica de pilot automàtic que portava el centre cap a enlloc.

M’ha estat difícil convèncer -i a la resta de docents, també- de la necessitat de canvis dràstics a la gerència i regidories. Per un motiu que desconec -o del qual no vull parlar ara mateix- s’ha permès una única directriu de “qui dia passa, any empeny”, sense cap lideratge, fet  que impedeix construir pinya i lluitar pel bé comú, s’ha venut la idea que els professors del centre érem més un escull que una solució al naufragi que actualment pateix el centre on fins ara treballava, que ens interessava més cobrar bé que implicar-nos en el centre, … I així s’ha anat alimentant una falsa llegenda que ha impedit tractar el veritable debat al qual havia de fer front el centre: cap a on va? Quin projecte pedagògic es planteja d’aquí a cinc anys vista? Quina relació vol tenir amb l’entorn i amb la comarca?

Jo ja ho vaig dir a les reunions que s’han mantingut aquest any amb l’executiva del centre i representants dels professors: cal foc nou per redreçar el centre, han de “rodar caps” per treure dinàmiques negatives que només han portat al desgast, a la desmotivació i a la frustració dels professors -els veritables herois que el centre funcionés-, la qual ha portat a que molts es plantegin abandonar el vaixell. I que quedi clar: són els professors qui han mantingut el tipus tot i suportar onades molt fortes: una etapa de mesos sense cobrar, retallades de sou, d’hores de reunió, un augment considerable d’hores lectives i amb poc temps per a la preparació, duplicitat de tasques organitzatives, … Personalment, m’ha fotut marxar, i més d’aquesta manera perquè sempre he cregut en les enormes possibilitats que tenia -i té- aquest centre. Però pel que sembla, ja està bé mantenir un centre sense cap lligam amb l’entorn, amb un tracte bàsicament clientelar i lluny del que va arribar a ser els primers anys que vaig ser-hi. I què voleu que us digui?M’he cansat de donar idees a sords, d’oferir formació (sense esperar cap euro), de demanar equipament i mobiliari bàsic per a les classes, de fer reunions on no es decideix res i que només serveixen per escoltar “sermons”; m’he cansat que la comissió executiva (ajuntaments) no s’hagi acostat més a la direcció i als professors per contrastar informacions, accions i altres casos que han succeït durant els darrers anys, que no actuïn amb més fermesa; i que, en definitiva, no hagin confiat més en la professionalitat i experiència dels professors.De tota manera, i malgrat la desil·lusió amb la qual he marxat, agraeixo l’oportunitat que em van donar ara fa 15 anys. I espero de tot cor que ben aviat hi hagi canvis de veritat. Els companys que deixo allà bé s’ho mereixen, així com els alumnes i l’entorn. Des de la distància, ho seguiré de prop. I no serà l’única cosa que seguiré. El vincle amb adults continuarà viu: hem de fer grans coses amb els amics de @fadultos, tinc entre mans diversos projectes i formacions. I, és clar, el doctorat també em permetrà estar connectat amb l’aprenentatge al llarg de la vida.

Aquest és, doncs, el motiu. S’estava consumint el meu futur professional. I no estava disposat a que això passés. Era el moment de fer el pas i obrir nous camins, nous reptes i nous aprenentatges professionals. I l’experiència que inicio demà serà apassionant. Vull gaudir-la, aprendre de tot plegat el temps que faci falta, tenir una visió més àmplia. I aquesta nova etapa em permetrà recollir peces d’un puzle tan complicat com és el de l’educació. Desitgeu-me molta sort.

Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook
Facebook
19Share on Google+
Google+
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin
0Pin on Pinterest
Pinterest
0Email this to someone
email