[186] Ara que estem junts, Aimerigues

jmab2019-2020, GeneralLeave a Comment

Ja ha arribat el 2020. El temps passa tan i tan ràpid que amb prou feines us he explicat com he començat el curs. I amb les ganes que tenia d’explicar-vos com he viscut la reentrada a l’Institut Les Aimerigues de Terrassa. Si m’ho permeteu, doncs, m’agradaria fer-vos en aquest post cinc cèntims dels sentiments que m’han posseït i de les impressions que m’ha provocat la tornada a aquest centre de Terrassa.

El primer sorprès vaig ser jo. Aquell dia de mitjan juliol era molt esperat.  El que no esperava era tenir tanta sort. Els nomenaments d’estiu són una punyetera loteria. Només podia afegir alguna cosa a la meva llista de desitjos. Recordo que vaig posar en primera opció l’Institut La Plana de Vic. No volia perdre l’esperança que em toqués treballar a prop de casa. Però sé que era molt i molt difícil. No sé què passa a Osona que les places de llengua i literatura catalana són cares d’obtenir. Sembla que hi hagi un autèntic feu als instituts! Per això, a partir de la 2a opció tenia clar que havia de posar altres centres on, tot i no ser d’Osona, havia treballat a gust i m’agradaria tornar-hi. Entre tots ells sabia de fa temps quina seria la següent opció: Les Aimerigues. I ves per on, em va tocar!!!

No crec en la sort ni en l’atzar, però aquell dia de mitjan juliol, em vaig haver d’empassar la meva descreença. Val a dir que m’hauria conformat amb la tornada al Salvador Claramunt de Piera i els meus nens (encara penso en ells i com hauran començat 2n d’ESO!) o amb l’oportunitat de reviure l’experiència al Baetulo (quin claustre més ben parit!). Però no. L’atzar em tenia reservada una vacant a Les Aimerigues, un centre on des del primer moment que vaig arribar-hi, exactament el dia de Sant Jordi de l’any 2018, vaig encaixar amb la dinàmica i el projecte de centre.

És curiós perquè, entre l’experiència dels dos mesos i mig del 2018 a aquesta nova entrega més llarga i encara vigent, he notat canvis notables en diversos aspectes. I queda més que confirmat quan comparo el que havia escrit en aquell moment al post amb la situació actual. A Les Aimerigues han passat coses. I la més vistosa és el canvi a una nova ubicació i un nou centre que, diuen, és intel·ligent. A mi em sembla espectacular, malgrat les típiques coses “poc intel·ligents” que fa, com ara deixar-nos algun dia sense calefacció. Però el trobo molt funcional i acollidor. I us haig de confessar que tinc un espai preferit: la biblioteca! N’estic enamorat!

Els alumnes han fet seu el centre i crec que també se l’estimen. I és que un canvi d’ubicació era molt necessari. El centre començava a créixer en alumnat i l’antiga ubicació, a fer-se petita. Just el curs 2018-19 inauguraven les noves instal·lacions i amb això, noves oportunitats per començar una etapa d’aquest centre tan jove, el qual l’any vinent complirà deu anys.

Un altre canvi important és l’equip directiu i el claustre. En el cas de l’equip directiu només es tracta d’un canvi de cromos. El que no canvia, però és el projecte. I encara diria més: no és en cap cas el mateix projecte, sinó que encara ha anat millorant. M’agrada aquesta exigència constant, aquest desig de fer madurar un projecte pedagògic que té la sort de comptar amb la complicitat i la professionalitat dels professors que conformen el claustre. He tingut la sort i el plaer de retrobar-me amb cares conegudes i poder tornar a treballar amb elles. I també de conèixer nous companys amb els quals descobreixo altres maneres de fer. Sens dubte, és un claustre que s’enriqueix de qui el conforma. Malgrat els canvis en la plantilla, l’#orgullaimeric i el compromís amb el projecte continuen vigents. I encara el destí em guardava una altra sorpresa: faria classe als mateixos alumnes que vaig tenir durant la primera estada a Les Aimerigues. Això ja sí que era tenir sort… o no! No ho tenia clar perquè els records que guardava de les classes eren de ser, en la seva majoria, nens i nenes “moguts”. Evidentment, me’ls he trobat canviats. Entre 1r i 3r d’ESO han passat moltes aventures i encara més desventures. Representa que en el 2n cicle de l’ESO, les coses s’han de començar a tenir clares. Però ja us dic, no les tenia totes.

Al post del 2018 escrivia això: “Les classes amb els nens de 1r d’ESO han servit per enfrontar-me de nou amb les meves limitacions com a professor, per adonar-me dels errors comesos en la gestió de la classe i, després, reflexionar sobre la meva pràctica per tal de millorar a cada classe. [···] Però per a mi (re)descobrir la importància d’una bona gestió a l’aula, d’aprendre a mantenir l’autoritat en determinats moments o de no estressar-me si explico només un 5% del que tenia previst m’ha omplert enormement”. Més d’un any després, ha canviat força la situació. Continuo tenint por escènica (i crec que ja és crònica) cada vegada que entro a classe, però entro amb més fermesa i seguretat. Hi ha dies de tot, però la gestió a l’aula ha anat millorant. I malgrat que sempre dono voltes a com millorar-la, estic satisfet de com ha anat el trimestre en aquest sentit. No és gens fàcil entrar a l’aula amb 27 alumnes, tractar que segueixin el fil de què els proposes com a activitats d’aprenentatge i, sobretot, mantenir un equilibri entre atenció, ordre i respecte.

No, no és gens fàcil, però procuro fer-ho el millor possible. Diria que tota l’experiència viscuda l’any anterior al Salvador Claramunt i, sobretot, al Baetulo, m’ha servit de barem per equilibrar el meu rol docent. En tot aquest temps he après a mantenir un tarannà més aviat tranquil, no alterar-me pel que pugui passar a classe i procuro buscar l’equilibri entre la permissivitat i el compliment de la normativa. Ara com ara exploro aquesta “manera de fer” i sé que continuarà mutant. El que està clar és que, en comparació amb el 2018, la corda s’ha destensat. I estic molt content per això.A més, ha estat també una bona ajuda el fet de ser cotutor d’un dels quatre grups de 3r. Després d’haver fet un tast a l’institut de Piera, em vaig quedar amb ganes de més. Tot i que se’m va fer estranya en un principi la dinàmica de compartir la tutoria, trobo que guanya punts en la gestió a classe, ja que el pes queda repartit. I el millor de tot és que els conflictes a classe, els problemes i la resolució sempre tindran dos punts de vista. Crec que això ja és un guany per a tothom.

L’única pega d’haver tornat a Les Aimerigues és la distància. Alguns dies és dur anar de Vic a Terrassa. No tant pel trajecte, sinó pel fet de matinar! No us diré l’hora a la qual em sona el despertador… però ho porto amb dignitat! Ara, la son sempre passa millor amb un podcast o amb bona música. I quan hi arribo al centre, em passa tot. En el moment que entro a classe no penso en res més que en les activitats preparades per a aquella sessió. M’enfundo el vestit de profe i ja tinc prou cafeïna!

Així doncs, no hauria pogut tenir més sort. Estic a gust a Les Aimerigues. I tinc ganes de saber què m’hi espera la resta de l’any. Sigui el que sigui, procuraré fer-ho el millor que sàpiga. I és que estic en deute amb aquest centre. En el post del 2018 deia que se m’havia quedat clavada l’espina d’aportar el meu granet de sorra al projecte. Ara tinc l’oportunitat de fer-ho. I, com resa el títol de la novel·la de Roc Casagran, no la penso desaprofitar… ara que estem junts! ; )

Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook
Facebook
0Share on Google+
Google+
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin
Pin on Pinterest
Pinterest
0Email this to someone
email