[178] Escoles de segona oportunitat i els tres estats: en defensa dels centres d’educació d’adults

jmab2017-2018, GeneralLeave a Comment

L’altre dia llegia a Twitter una notícia amb el següent titular: “Una escuela de segunda oportunidad para ninis“. Ja comença malament. Més enllà del desafortunat mot, la notícia explica que, de cara al setembre del 2019, obrirà una escola de “segona oportunitat” a Barcelona per, segons hi explica, “ayudar a estos chavales a reincorporarse al circuito de los estudios reglados.” Segons recull la notícia en paraules de la tinent d’alcalde de Drets Socials, Laia Ortiz, l’objectiu d’aquestes escoles és “evitar que los jóvenes se descuelguen de los estudios y del mundo laboral”.

La notícia després posava èmfasi en la metodologia que seguiran en aquest centre: “La clave es el diseño individualizado. Hacemos lo contrario de lo que ya viene dado. Partimos de cómo está este joven en este momento, cuáles son sus competencias y sus potencialidades”. I continuava: “[···] se impartirán aprendizajes académicos y competenciales para el mundo laboral, también cobrará importancia todo el ámbito psicoeducativo, emocional y “actitudinal” para “recuperar la autoestima de los alumnos”. A mesura que llegia amb atenció la notícia, anava passant per 3 estats: ràbia, incredulitat i menyspreu.

RÀBIA
El que descriu la senyora Ortiz ja està inventat! Absolutament totes les característiques que hi descriu coincideixen amb la tasca que realitzen des de fa anys els centres d’educació d’adults!!! És clar, potser el nom d’escola d’adults no té tant de ganxo, però un dels objectius dels centres d’adults (tant els del departament d’Ensenyament com els municipals) és ajudar a tots aquests alumnes perquè tornin a reprendre els estudis i puguin orientar la seva vida acadèmica i/o professional. I és clar, els centres d’adults tenen en compte les experiències prèvies dels alumnes, potencien els punts forts i els acompanyen durant tot el procés d’aprenentatge. I malgrat no comptar amb un servei de psicopedagogia o d’orientació específic (reclamat des de fa temps justament per assolir aquest objectiu!), els centres d’adults fan mans i mànigues per oferir-los totes les eines de caire emocional. Hi ha motius per enrabiar-se, no trobeu?

Un altre punt que també em va molestar és la poca confiança en els centres de secundària per part de la senyora Ortiz: “Queremos acompañar a los jóvenes y conseguir que recuperen los estudios y ofrecer a los alumnos una atención integral más allá de la instrucción educativa que se da en una centro ordinario de secundaria”. Ara que sóc a l’altre cantó, puc dir que hi ha molts centres que lluiten contra l’abandonament escolar. I m’hi jugaria un pèsol que tots els centres de secundària tenen aquest objectiu com a prioritat. De fet, el 80% de l’esforç que dediquen els equips directius, professors i orientadors dels centres va a parar justament a aquesta finalitat: a que els alumnes trobin el seu camí, ja sigui a través d’un grau mitjà, superior o universitari. És més, hi ha instituts que treballen de manera coordinada amb centres d’adults per posar remei a aquesta autèntica xacra social. Així que els centres d’adults tornen a ser al lloc on, pretesament, volen posar una escola de segona oportunitat. Potser abans de fer-ho caldria saber de quins recursos propis -i que funcionen amb solvència contrastada- poden fer servir, potenciar-los i dotar-los d’una major inversió econòmica.INCREDULITAT
Com és possible que ho facin? A qui se li ha acudit la brillant idea de no comptar amb la xarxa d’escoles d’adults que ja existeix? Són preguntes que m’anava fent i que mostraven incredulitat vers el que llegia. Evidentment, les escoles de segona oportunitat no van néixer ahir. Ja fa més d’una dècada que, per exemple, a Cornellà de Llobregat es va obrir la Fundació El Llindar. I a nivell estatal, hi ha una xarxa muntada i tot. Es basen en un model d’escola nascut a França i amb uns principis que, en termes generals, són els mateixos que els recollits per la notícia. De fet, a França sembla que és un model d’escola consolidat. I no dubto que aquest seria el desig de la xarxa d’escoles de segona oportunitat a Espanya.

La incredulitat augmenta quan intento trobar resposta a una altra pregunta: per què s’imposa el model d’escola de segona oportunitat i no el dels centres d’adults? Molt senzill: tenen dues coses que falten a les escoles d’adults: màrqueting i recursos. Són, essencialment, dues de les mancances de les escoles d’adults. Mancances mil i una vegades reclamades, mil i una vegades denegades, mil i una vegades ignorades. Juguen, doncs, a lligues diferents perquè els centres d’educació d’adults careixen d’aquests recursos. Les administracions han rebaixat substancialment els pressupostos en educació… i en educació d’adults, ja ni us ho dic! Com poden fer front a les escoles de segona oportunitat? Realment, vist així ho tenen magre. Al capdavall, però, no és d’estranyar: les escoles de segona oportunitat funcionen talment com una empresa i treballen de manera més lliure. No ho dic això com a retret, sinó com a fet. Es nodreix de recursos públics, però també privats. És evident, doncs, que contra aquest model, els centres d’adults no tenen res a fer.

Tota la literatura que s’ha construït al voltant d’aquestes escoles i la manera com s’han “venut” a les administracions deixa clar que és un model d’èxit. Les xarxes socials, mitjans de comunicació i altres se’n fan ressó. I les administracions resten meravellades al mateix temps que no són conscients de tot el potencial de la xarxa d’escoles d’adults i el treball que han portat a terme durant aquests anys. I quantes vegades han sortit a la premsa els centres d’adults? Quantes campanyes de difusió de l’aprenentatge al llarg de la vida s’han promogut? Quan va ser la darrera vegada que es va apujar el pressupost per a educació d’adults? Quan va ser la darrera vegada que es va refer la Llei d’Educació d’Adults? No cal contestar perquè ja sabeu la resposta, malauradament.

A ulls de tothom se’n porten un reconeixement que encara esperen molts centres d’adults. No cal anar gaire lluny: el passat mes de juny la Fundació El Llindar va guanyar el premi Blanquerna Educació 2018, juntament amb la Bofill. La menció del premi a El Llindar portava per nom Premi Noves respostes educatives i se li va concedir-i cito textualment-“com a reconeixement a totes les propostes inèdites, sovint anònimes, que representen una contribució de noves oportunitats per als infants i joves.” De debò? Premi a les noves respostes educatives? Aquesta “nova resposta educativa” s’anomena educació d’adults i no és nova. Que les escoles de segona oportunitat hagin trobat un forat per on colar-s’hi és una cosa, però em temo que hi ha centres i escoles que han demostrat la seva vàlua molts anys abans. Per això se m’acuden altres centres que haurien merescut un reconeixement així. Eps, que no dubto que El Llindar se’l mereixi. I tampoc critico tot el que estan fent. Però carai! Al Cèsar el que és del Cèsar!

De tota manera, els centres d’educació d’adults no poden considerar-se una nova resposta educativa. Mereix un premi encara més gran perquè han sostingut tot el pes d’eradicar l’abandonament escolar des de fa dècades. I resto incrèdul davant el desconeixement que les administracions que gestionen l’educació d’adults mostren per la feina feta. Estic segur que no saben ni un borrall de tots els projectes i propostes que s’han anat fent en tot aquest temps. Però em fa l’efecte que no és desconeixement, és pitjor encara: ignorància.

Han ignorat el servei que ofereix l’educació d’adults, s’han perdut l’evolució real -que no és la de les estadístiques- dels centres d’adults. De debò no sabeu què es fa en els centres que gestioneu? Sortosament, però, tots els professionals que hi treballen han entès els canvis que necessita l’educació d’adults. Per això han lluitat per oferir i millorar un servei de qualitat. Ara, al davant s’han trobat amb uns gestors que encara creuen que l’educació d’adults és només per a iaios o per obtenir una educació compensatòria. Doncs que sapiguen que, des de fa molts anys, hi arriben alumnes menors de 18 anys. Almenys als centres de Catalunya es matriculen alumnes d’aquestes edats, fet que ara ja és habitual. I tot i les mancances -o ignorància administrativa- per fer front a aquesta realitat, els centres d’adults són capaços d’acollir aquests alumnes joves i em consta que ho estan fent força bé. Ara, si han quedat enlluernats per un article sobre les escoles de segona oportunitat i ara que arriben eleccions han decidit obrir-ne una, doncs endavant! Amb tot, no era d’estranyar que, mentre llegia la notícia, sortís el tercer i últim estadi: el menyspreu.MENYSPREU
Quan vaig acabar de llegir-la, i després de passar fugaçment per la ràbia i la incredulitat, al final només va quedar-me el menyspreu. I del menyspreu a la tristor, hi ha poc tros. Per tant, vaig restar trist. Evidentment, no es pot culpar les escoles de segona oportunitat. Al capdavall, també volen guanyar-se les garrofes. I si són garrofes que poden ajudar a lluitar contra l’abandonament escolar, em sembla perfecte. El menyspreu més punyent és el que reben els centres d’adults vers la feina que realitzen. És un menyspreu per part de les administracions que invisibilitza qualsevol acció feta des dels centres. És trist pensar que tota la il·lusió dels professors que creuen en l’aprenentatge al llarg de la vida es vegi compensada amb aquest menyspreu i, a més, hagin de veure com les escoles de segona oportunitat els passen al davant. Quin serà el proper pas? Desmantellar la xarxa de centres d’adults i convertir-la en xarxa de centres de segona oportunitat? Espero que no!

Sí, és un menyspreu no apostar pels centres públics d’educació d’adults com a eina per acabar amb l’abandonament escolar. De tota manera, hi ha un moment, però, en què cal oblidar la ràbia, la incredulitat i el menyspreu i aferrar-se a l’orgull de formar part d’un centre d’adults. Potser no hi ha tants llums de neó, però qui hi ha treballat, sap que és especial. I els alumnes, també. En aquest sentit, sí que hi ha una notable diferència entre les escoles de segona oportunitat i els centres d’adults. Com va dir molt bé l’Azucena Badenes a Twitter, “si no es potencien els centres d’adults, els joves perdran l’oportunitat d’aprendre amb adults, superar la idea d’institut i ser més conscients del valor d’aprendre, que és més important que un títol! Les experiències intergeneracionals d’aprenentatge són imprescindibles!” Quines paraules més encertades!!!

En resum, no és estrany que acabem pensant que som la germana pobra i lletja… una altra vegada! I és que em sembla que aquí tothom fa la seva versió de l’aprenentatge permanent i de les oportunitats. I ja no només parlo de les escoles de segona oportunitat: pensem en tots els serveis, els programes i projectes que es porten a terme des de diverses administracions (incloses les municipals) i que, per no sé quin motiu, sembla que vagin per lliure. Ens passem la declaració d’Incheon d’un lloc a l’altre com una pilota i la fem servir com ens sembla. Cada govern i administració té un estil de joc i remena la pilota d’Incheon en funció de la seva filosofia. Però no és això. Perquè amb tant “tiquitaca” hem acabat per marejar el personal i ja no sabem ni situar Incheon en el mapa. Sabeu què passa? Si penséssim d’una vegada en una Llei d’Educació d’Adults, potser ja no hi hauria segones oportunitats, sinó totes les oportunitats que els alumnes volguessin.

Pots compartir el contingut d'aquest post a...Share on Facebook
Facebook
5Share on Google+
Google+
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin
Pin on Pinterest
Pinterest
0Email this to someone
email