He deixat el doctorat. No sé si he fet bé o no, però sentia que era el pas que havia de fer. Ho he meditat intensament, hi he reflexionat molt i he arribat a la conclusió que, per un temps indefinit, aparco la tesi doctoral.
Ho faig per diversos motius. El primer, i no sé si és el més important, és per decepció. Ara, decepció per com estan estructurats els estudis o perquè no he sabut trobar-li el punt? Tant fa, al capdavall és el mateix sentiment. Segur que és una combinació de tots aquests elements. Però pesa molt la decepció causada per un sentiment de no estar a l’alçada, de caminar per una incipient investigació a les palpentes, de lluitar en solitud contra elements diversos, mancat d’un suport en un procés solitari i, per què no dir-ho, frustrant. I en aquells moments de solitud, de lectures, de guixar llibretes i esborranys, sovint m’assaltava un monstre que, finalment, se m’ha cruspit. No puc lluitar sol contra aquest monstre. No tinc forces ara. I he abaixat els braços, he girat cua i he tornat a casa, com un soldat que ha perdut la guerra, tot i que havia guanyat algunes batalles.
Atesa aquesta solitud, un altre motiu que m’ha fet prendre aquesta decisió és el poc contacte amb la direcció de la tesi. Estic segur que amb un seguiment més fluid per part seva hauria augmentat les forces per superar les pors i els dubtes. Agraeixo de tota manera el que em va aportar, però no va ser suficient per sortir-me’n. Vaig buscar fins i tot l’ajut en bons amics que, de manera generosa, van donar-me la seva opinió. És un gest que, des d’aquí vull fer públic i, per suposat, vull agrair.
Un tercer (i últim) motiu també ha estat la situacio professional del curs passat. Quan vaig començar a agafar un hàbit d’estudi, tot plegat se’n va anar en orri quan vaig canviar de feina. Qui em segueix, ja sap que vaig deixar el centre d’adults on havia passat 15 anys per fer el salt cap a les llistes de secundària. És molt evident que un dels danys colaterals de tal canvi va ser la frenada en sec d’aquesta dinàmica d’estudi que havia engegat des de principi de curs. Reprendre-la novament va ser una tasca impossible.
Un tercer (i últim) motiu també ha estat la situacio professional del curs passat. Quan vaig començar a agafar un hàbit d’estudi, tot plegat se’n va anar en orri quan vaig canviar de feina. Qui em segueix, ja sap que vaig deixar el centre d’adults on havia passat 15 anys per fer el salt cap a les llistes de secundària. És molt evident que un dels danys colaterals de tal canvi va ser la frenada en sec d’aquesta dinàmica d’estudi que havia engegat des de principi de curs. Reprendre-la novament va ser una tasca impossible. Per tot plegat, he decidit aparcar la tesi. I més quan els plans a mig termini s’han capgirat totalment. A causa del gir professional, he començat a preparar-me les oposicions del 2020 (amb calma, això sí!), he començat un curs per acreditar el perfil professional de lectura i biblioteca escolar. A més, vull millorar el meu anglès o, almenys, acreditar-lo per tal d’optar a l’accés a llarg termini a ofertes de centres d’educació d’adults. Són objectius molt absorbents i, ara per ara, difícils de gestionar amb els estudis de doctorat.
Confesso que em sap greu deixar-ho perquè era, possiblement, un vincle que encara m’unia amb l’educació d’adults. I tant com aprecio aquest àmbit educatiu, no podia tornar-me a decepcionar. Per això una retirada a temps és una victòria. I és que la vida és canvi. I la meva vida professional reclama ara nous reptes. La tesi doctoral? Bé, em considero prou jove encara per reprendre-la d’aquí a uns anys… o no! Si alguna cosa he après és que has de fer els plans justos. Mai no saps què ens depara la vida. I a nivell professional, encara menys!
Així que només em resta dir: fins aviat, tesi doctoral!