Fa poc més d’una setmana que soc a casa, com la resta de professors. I a mesura que passaven els dies, m’anava fent a la idea que no serien 15 dies de confinament. Ara ja sabem que durarà, com a mínim, fins a l’11 d’abril. No vull ser negatiu, però si en aquest poc temps han començat a sorgir molts dubtes pel que fa al seguiment del curs dels alumnes i el tancament de la 2a avaluació, en un mes en tindrem el cabàs ben ple.
Educació no ha ajudat gaire en aquest sentit: ja des de la notificació del tancament dels centres (que es va fer abans a la premsa que a les escoles i instituts), passant per la discutible decisió de no avaluar les tasques enviades als alumnes per fer a casa. També és cert que no hi ha protocol per als confinaments i que, en certa manera, s’ha anat fent sobre la marxa. Però ara que se sap que això va per llarg, la improvisació l’hauríem de deixar per al Nadie Sabe Nada.
La pandèmia i les seves conseqüències ens han enganxat a tots amb el pas canviat. Sense poder fer classe presencial, sembla que, de la nit al dia, molts docents han vist el cel obert amb les TIC. “A bodes em convides”, hauran pensat molts! És llavors quan han començat a crear claustres virtuals amb mil i una eines digitals que ni tan sols coneixien. I vinga, tots a quedar amb els alumnes! Vinga videoxats, vinga Google Classroom, vinga mandangues! Sí, ens hem “flipat” amb la tecnologia. La Covid-19 ens ha donat l’oportunitat d'”experimentar” amb les TIC, però també d’utilitzar-la com a argument per als més innovadors de la sala per justificar la febre en línia amb afirmacions com ara “l’educació a partir d’aquesta crisi ja no serà igual”. O cosa que és el mateix, fer ús d’un mantra típic de cunyat com és: “Ja ho vam dir”.
Voleu dir que no hem fet un gra massa? Diria que hem volgut anar de zero a cent en molt poc temps. I molts s’ho podien estalviar amb un senzill correu electrònic i un pdf adjunt! Entenc -i fins a cert punt, comparteixo- la necessitat d’enaltir les TIC com a recurs pe salvar una situació com l’actual. Però correm el risc d’estavellar-nos. Per això no estaria de més, pel bé dels professors (i sobretot dels alumnes) que aturéssim el nostre impuls de docent 2.0 i penséssim amb el cap. I no està de més seguir els consells de l’amic Ramon Paraíso en un post que caldria rellegir abans de registrar-nos com bojos a Genially o a Edpuzzle.
Jo us haig de confessar que, a finals d’aquesta setmana, he obert classes per als meus grups amb Seesaw, una aplicació que havia utilitzat fa uns anys amb els meus alumnes adults. És de les poques que no requereix el correu electrònic dels alumnes per registrar-s’hi. I pel que haig de fer amb els meus grups (comunicació, assignació de tasques, espai col·laboratiu i creatiu, etc.) amb Seesaw tenia de sobres.
Era un recurs que havia pensat afegir-lo a l’inici del curs, però el vaig descartar per no saturar-los amb tecnologia. Amb el temps, he optat per la simplificació digital més que per l’experimentació. A més, entenc que la qüestió de les TIC ha de ser un d’aquells temes que cal consensuar -i molt!- amb el claustre, justament per evitar la sobresaturació d’eines digitals entre els alumnes. Aquests, tot i tenir predisposició per a les TIC, també poden experimentar vertigen i certa desídia al voltant de tanta app i software. I no, no estan tan preparats com sembla! Els treus d’Instagram i Kahoot i es fan un embolic de cal Déu!
A més, no es pot deixar tot en mans dels ordinadors i de la santa wifi! Però sembla que ara sí que haurem d’encomanar-nos a Sant Miquel de l’Online. Novament, “a bodes em convides, Educació!”. El Departament ja ha començat a desplegar el pla educatiu en línia. I el dubte està servit. Ara per ara és una incògnita com s’està portant a terme, però les tres línies d’actuació són molt clares: l’impuls de l’aprenentatge en ínia, el reforç de la comunicació dels centres amb la comunitat educativa; i l’activació d’un pla intensiu de formació del professorat i acompanyament als centres. I jo penso: ens hem begut l’enteniment?
No critico el pla en si. Em resulta molt necessari. Ara, el problema està en la celeritat amb la qual es vol impulsar entre la comunitat educativa. En una situació normal, em semblaria magnífic. Però som en un moment tan convuls que apostar-ho tot a aquesta carta em sembla arriscat i contraproduent. Més aviat perquè perdrem peces pel camí. Primerament, perdrem els professors que, per una cosa o altra, no han tocat les TIC ni amb un pal. Tothom té companys al claustre que es fan mal fins i tot amb la gestió del correu electrònic. Com vols demanar-los que facin servir un portal per interactuar amb els alumnes?
En segon lloc, perdrem molts alumnes. Després de tant insistir en la dificultat de no poder avançar continguts (ni avaluar-los!!!) durant el confinament perquè hi ha alumnes que no poden accedir a Internet, ¿amb quina cara els demanem que el curs seguirà durant tot un mes en un portal digital anomenat EIX (basat en Moodle)? Ja no hi ha bretxa digital?
I per acabar, deixarem enrere un aspecte més necessari encara que tancar el 2n trimestre, penjar les notes a l’Esfera o, fins i tot, més que la continuació en línia del curs: la cura dels nostres alumnes, acompanyar-los a gestionar aquesta situació. A Catalunya hem tret més d’un milió i mig d’alumnes de les aules (i sense comptar universitats, centres d’adults, etc.). I prop d’uns 300 milions d’alumnes a tot el món. Els hem tret d’arrel, sense anestèsia. No som conscients de la magnitud d’aquesta mesura i com aquesta pròrroga de quinze dies més acabarà per agreujar uns moments complexos. No hem viscut mai un confinament ni un tancament d’escoles i centres educatius. Voleu dir que no podríem aprofitar l’ocasió per fer les coses més senzilles? Penso que l’ocasió ens ho està demanant a crits. 
Personalment, ara mateix se’m fa difícil avançar temari, pensar en les notes i en el curs. De fet, penso més en el primer dia de la tornada a les classes presencials. Seré capaç de tornar a l’aula i fer veure que no ha passat res en tot aquest temps? Evidentment, no. És clar que hi haurà un dia en què el coronavirus marxarà, però ara seré jo el cunyat i us diré que sí, probablement l’educació, després d’aquesta crisi, ja no serà igual. Però jo elevaré el grau de cunyadisme i diré que no només l’educació no serà igual. Preparem-nos per al que vindrà després de la COVID-19. I sobretot, cuidem-nos pel que vindrà després de la COVID-19.
És per això que l’ús de les TIC per part de molts docents, així com tota la implementació que proposa Educació em sembla, de primeres, buit. I un pegat com una casa. Perquè, ja d’entrada no aprofitem les tecnologies per acompanyar, sinó per enviar més PDF’s i més exercicis online del JClic. Ara jo us recordaria allò de “a bodes em convides”, perquè la crisi i el confinament de la COVID-19 poden ser una fantàstica ocasió per canalitzar i emfasitzar a través de les TIC altres aprenentatges que sovint són menystinguts com ara la pintura, la música o la literatura. I és clar, l’educació física també!!! Podríem transformar-los en eines d’expressió artística i personal.
Així doncs, demanem-los, doncs, que comparteixin fotos de l’Instagram, que facin un videoblog amb les Stories del seu confinament, que pintin o fotografiïn el que veuen a la finestra (Canva), que busquin (i llegeixin) llibres que parlin de confinament, o sèries i pel·lícules (Ebiblio, Netflix i succedanis); que cantin les cançons que els animen acompanyats d’un instrument o d’una coreografia (Instagram, Youtube o TikTok), que muntin un videoxat (Meet o Jitsi) per fer un debat sobre la vida després del confinament, que escriguin històries a quatre o més mans (Documents de Google) sobre allò que més temen en el seu dia a dia, etc. Se m’acuden tantes coses que poden fer i amb les que poden utilitzar les TIC de referència per als alumnes que em faltaria temps de confinament!
Sigui com sigui, només espero que no ens equivoquem. Fem-ho tot més fàcil, simplifiquem l’ús de les TIC i busquem que els nostres alumnes s’expressin a través de poemes, cançons, fotografies, pintures, etc. Aprofitem, doncs, aquest moment. Fem un parèntesi en els continguts del curs i utilitzem aquest temps per ressituar-nos en un món que canvia a cada hora. I això no és una frase de cunyat. Malauradament, és una realitat que hem d’aprendre a assumir. I l’educació ha d’estar en aquests moments a l’altura de les circumstàncies. No podem fallar als nostres alumnes. Ara més que mai, i a falta d’abraçades i petons, les humanitats i les belles arts poden salvar molt més que un curs.