El 27 d’agost de 2010 estrenava aquest blog. Avui, tretze anys després, em poso davant de l’ordinador per escriure unes línies i celebrar d’alguna manera aquest esdeveniment. Ho faig amb vergonya perquè el darrer post és del juliol de l’any passat. I, a més, estava fet amb l’amic Ramon Paraíso per a El Diari de l’Educació, cosa que fa que el darrer post escrit exclusivament per al blog sigui del mes de gener del 2021!!! Podem dir que el tinc molt abandonat.

Ha passat de tot en tot aquest temps de silenci i, probablement, hauria pogut desfogar-me en aquest espai d’Internet. Tant de bo hagués aprofitat un o mil posts per descriure les aventures dels darrers dos anys a secundària: el curs postpandèmia, les reflexions que he extret de les moltes aventures a Les Aimerigues, el procés de preparació i els exàmens de les oposicions, el vergonyós concurs de mèrits, l’aterratge forçós de la LOMLOE als centres educatius i el sofriment constant de ser docent en un moment tan convuls com el d’avui dia. Tants temes i tant de silenci per part meva… No m’ho tingueu en compte, però.

Tots aquests possibles temes de posts no escrits m’han noquejat l’esma d’escriure. No sé, va ser com arribar a la conclusió que volia viure’ls més que compartir-los. Així, i de manera quasi natural m’he desempallegat de la meva petjada virtual fins a desaparèixer del mapa de les xarxes socials i del web 2.0. Tinc mort de fàstic el compte d’Instagram, Facebook només el miro per a les publicacions dels sindicats i Twitter (o la merda de nom que li ha posat ara el Musk) m’hi deixo caure, però de forma més casual. De fet, d’uns anys ençà, fins i tot el mòbil em fa nosa. Era de calaix que el blog passaria també a les golfes virtuals.

I ara soc aquí, traient la pols i justificant-me com un adolescent. Hi insisteixo, no m’ho tingueu en compte. Perquè encara que no us ho cregueu, en tots aquests anys sempre he mantingut les ganes d’escriure com ara ho faig. No amb piulades, no amb fotografies i un escrit de dues línies: tenia ganes de recuperar el format post, de fer novament de Didàctik l’espai on compartir el meu punt de vista, les vivències, els projectes i els aprenentatges que, de mica en mica, adquireixo. Trobava a faltar seure una estona i escriure amb calma, tranquil·litat i sense mirar (gaire) el rellotge.

Suposo que això no serà un rampell de diumenge a la tarda. Vull a partir d’avui recuperar l’hàbit de l’escriptura. Vull recuperar Didàctik com a dietari, com a espai de reflexió personal i professional sobre el món educatiu i la tasca docent, com a lloc per a propostes didàctiques de llengua i literatura que porto a terme a classe. I m’agradaria que tots vosaltres m’hi acompanyéssiu.

No en va són tretze anys. I no, no és nostàlgia. Diria que és necessitat, desig, com quan us retrobeu amb un antic col·lega al qual vols explicar-li-ho tot. Al mateix temps, i deixant de banda la nostàlgia, em mou el fet d’anar contra corrent. Qui llegeix blogs avui dia? Digueu-me tres bloggers coneguts, va! En un temps on hem hipotecat la reflexió i l’anàlisi per anar directament a un text d’un paràgraf o, encara pitjor, al titular, cal reivindicar els blogs com a àgores lliures. Vull recuperar el meu Speaker’s Corner personal!

Per tot això, avui volia recordar l’efemèride dels tretze anys de Didàctik. Però també m’agradaria fer-li un regal: la promesa de recuperar l’hàbit d’escriure més posts. Potser pensareu que regalar promeses és també d’adolescents i que són això: promeses. D’aqui a un any, quan el blog en faci catorze anys, ens retrobem i en farem balanç. Ara per ara, només podeu fer allò que faig amb els meus alumnes: confiar en la seva paraula. I sí, hi podeu confiar! Paraula de DidàctiK.