Haig d’escriure sobre la tesi doctoral. I crec que ho hauré de fer més vegades. Com a exercici, com a apunts, notes o resums de les lectures que faig. Necessito fer-ho. I, a més, m’agradaria compartir-ho amb vosaltres.
Enguany he iniciat el treball de tesi doctoral i ja només l’escriptura del pla d’investigació em posa davant de dubtes i preguntes que no sé si tenen resposta. Perquè potser vosaltres teniu la resposta a la següent pregunta: som conscients del que fem a l’aula?
Si em formulo aquesta pregunta no em sorgeix una resposta, sinó unes quantes. Així, de sobte, respondria que no. Per més que ho intento, haig d’assumir que, un cop sóc a l’aula, les normes es trenquen. I això que m’he preparat la sessió: tinc un guió, una planificació del que seguiré durant aquella estona, etc. El meu imaginari docent assegura una classe plàcida amb les activitats que he creat. Però ser a l’aula és com romandre dins de l’ull d’un tornado: sembla que tot està en calma, que tot va bé. Però tot el que m’envolta és inestable. I ho engolirà en qualsevol moment. Com podem, doncs, afegir consciència en un terreny tan canviant?
Atesa aquesta inestabilitat, crec que els mestres i professors no som conscients sinó tot el contrari: pequem d’inconsciència. O potser la podríem anomenar ingenuïtat? No, crec que no és el mateix. Jo puc saber què faré a classe i no pensar en l’impacte dels meus actes. Ara, molt diferent és creure que la classe anirà com m’he imaginat. Totes dues opcions tenen una cosa en comú: en cap de les dues se sap què cal fer a l’aula per tal de gestionar-la. Falta, doncs, analitzar les accions que portem a terme durant la classe.
Sovint ignorem o no parem atenció en aquests detalls, en determinades decisions que prenem en poc temps, fins i tot en segons. I, amics, és justament aquí on una sessió pot esdevenir perfecta o, malauradament, un autèntic desastre natural. És per això que tendeixo a pensar que els professors ens movem en la inconsciència. Tot i que la cosa pot ser pitjor si repetim aquests mateixos patrons a totes i cadascuna de les nostres accions. Llavors la inconsciència es transforma en un mal procediment, en un modus operandi perillós, en una manera de viure pel costat més salvatge de la pedagogia.
En definitiva, la qüestió és que som el que fem a l’aula. El problema, però, és que no sé si som conscients de qui som… almenys a l’aula. I doncs, què fem? Com podem desvetllar la consciència de l’acció a dins de l’aula? Com hi podem evitar procediments sense sentit? Ara em trobo en aquest punt. I de manera indefectible, aquesta qüestió em porta a una altra encara més grossa: tenim consciència de millora els professors? Aquest, però, ja és un tema que caldrà desenvolupar en un altre moment.