Poc em va durar la primera substitució a secundària. El que havia de ser una baixa per gairebé un mes es va convertir en només una setmana. No sé si això és normal: que la titular s’incorpori abans d’hora. I jo, amb tota la innocència del món, ja m’havia fet a la idea. Havia apaivagat la por a l’estrena, m’havia muntat ja un esquema mental de com organitzar-me les classes, m’havia acostumat als alumnes i havia començat a rumiar estratègies per afrontar algunes classes. Però ja no cal.
Val a dir que m’ho he passat bé. Després de passar la fase del neguit, em va agradar molt conèixer i fer classe a tots els grups, tant als “rebels”de 3r d’ESO com als dos grups de batxillerat. Vaig gaudir a les classes de literatura amb els de 2n de batxillerat, parlant del teatre de postguerra i de l’estimat Joan Oliver, em va suposar un repte introduir la Renaixença als de 1r de batxillerat si es té en compte que cap seguirà l’itinerari humanístic en el proper curs. I especialment, m’hauria agradat estar més temps amb el grup de 3r d’ESO de diversitat, ja que podria haver aplicat estratègies que utilitzava amb els meus alumnes a les classes d’adults.
Ara, no estic acostumat -i crec que no m’acostumaré mai- a aquest rol de substitut. Però ho hauré de fer. I ho entomo amb dificultats afegides: som ja amb el trimestre començat, els projectes i propostes pedagògiques són a punt d’arribar a port, el curs (i, per tant, els professors i els alumnes) estan més a fora que a dins, pensant més en les vacances que en el curs que s’acaba. Des d’aquesta perspectiva, sé que no podré aportar gaire al proper centre on vagi. I en sóc conscient, però també sé que faré els possibles per tal d’adaptar-m’hi al projecte educatiu en el poc temps que hi sigui i fer que els alumnes aprenguin i aprofitin el temps a l’aula.Això és el que intentaré en el nou centre on seré -segons sembla- fins a finals de juny. He agafat destinació de difícil cobertura en un institut de Terrassa. I ni de bon tros serà com el de Prats. Sembla ser que és un “centre de trinxera”, d’aquells anomenats de màxima complexitat. Però tenen un projecte pedagògic interessant, ja que treballen per àmbits. És, de fet, el que em va atreure. Això i que faré mitja jornada amb nois i noies de 1r d’ESO. No sé què em trobaré, però sé que el repte serà apassionant! I per què negar-ho, força dur!
Crec que la durada i les característiques de la destinació són adequades per acabar d’introduir-me en la nova aventura professional que vaig emprendre a principis d’aquest mes. A més, em permetrà compaginar-ho amb altres projectes que ja tenia en marxa i amb els estudis de doctorat, els quals han notat el trasbals laboral. Tot plegat no m’està resultant fàcil. Ara necessito submergir-me en la nova destinació, aprendre al màxim de l’estada i que, de mica en mica acabi aquest curs. I quan arribi podré agafar forces de cara al nou curs i mirar d’entrar en un centre des del seu inici. No sé si serà possible, però tinc esperances que sigui així: atesa la necessitat de professors de llengua catalana, la demanda que hi ha arreu, el meu barem de la borsa serà més baix, etc. I si m’agafa a prop de casa, oli en un llum!
Ara estic amb el neguit de la primera vegada. No, no m’hi acostumaré mai! Però el neguit no és tan fort com les ganes de fer-ho bé en aquesta nova destinació. Demà hi torno, doncs. I el meu futur a secundària encara està per escriure. Això ja serà, però, carn per a propers posts.