I com qui no vol la cosa, s’ha acabat el curs. Soc ja en aquell moment de calma després de la tempesta. Però la tempesta d’aquest curs ha resultat ser un tifó de categoria 5: el salt d’adults a secundària, l’experiència de ser interí substitut, la setmana al Castell del Quer i, sobretot, els gairebé dos mesos i mig a Les Aimerigues.  No ha estat gens fàcil pair la decisió de deixar de la nit al dia el centre d’adults on he passat un quart de la meva vida com a professor, trencar el lligam amb l’educació d’adults, capgirar la situació com un mitjó per iniciar-me en l’educació secundària i trobar l’equilibri entre aquesta situació per compaginar-ho tant amb els estudis de doctorat i, evidentment, amb la família. I tot en un temps rècord!

Tot plegat m’ha suposat una sacsejada professional de la qual parlaré en un altre post. Avui, però, m’agradaria compartir l’experiència a l’institut Les Aimerigues de Terrassa. Vaig arribar després d’haver fet la petició d’ocupar la plaça de difícil cobertura que tenien fins a final de curs. I vaig decidir-me per dos motius: em permetia estar en un centre fins a final de curs i, sobretot, perquè em va atraure el projecte educatiu. No m’ho vaig pensar gaire i el dia de Sant Jordi vaig començar en aquest centre terrassenc. Poc podia imaginar-me tot el que viuria durant aquest temps!

Val a dir que no ho vaig tenir gens fàcil. Vaig entrar en un centre dels anomenat de màxima complexitat per ocupar-me de dos grups de 1r d’ESO. A més, eren dos grups, diguem-ne, “moguts”. I per acabar-ho d’adobar, era el tercer professor de català que tenien. Un còctel formidable que, sobretot, calia prendre a poc a poc. Sortosament, i des del primer moment, em vaig sentir ben acompanyat per tot l’equip directiu i pels professors, especialment pels tutors i cotutors dels dos grups. Vaig viure en tot moment un clima de confiança que em va esperonar a superar els reptes que dia a dia m’anava trobant. Tenia raó el Joan Martínez, director de l’institut: “el projecte són les persones”. I a Les Aimerigues és així. Són coneixedors de les dificultats a les que s’hi exposen dia rere dia, però s’han conjurat tots per assolir l’objectiu d’educar els alumnes per al futur, però sobretot educar-los per a la vida.Confesso també que cada dia tenia por escènica, era una autèntica prova i ho he viscut com una mena de regeneració docent. Tota la meva experiència trontollava cada vegada que travessava la porta d’entrada a l’aula. I puc dir que en molts casos no m’ha servit per a -pràcticament- res. Les classes amb els nens de 1r d’ESO han servit per enfrontar-me de nou amb les meves limitacions com a professor, per adonar-me dels errors comesos en la gestió de la classe i, després, reflexionar sobre la meva pràctica per tal de millorar a cada classe. N’he tret aspectes molt positius i que, possiblement puguin resultar obvis per a qualsevol altre professor que tingui ja experiència a secundària. Però per a mi (re)descobrir la importància d’una bona gestió a l’aula, d’aprendre a mantenir l’autoritat en determinats moments o de no estressar-me si explico només un 5% del que tenia previst m’ha omplert enormement. I em porto deures per a aquest estiu: treballar en la millora i l’adequació del rol docent a classe.

D’altra banda, en l’apartat intern amb els companys, m’he adonat que Les Aimerigues hi ha un bon ambient de treball. Això no treu que hi hagi divergències en aspectes concrets. Però crec que hi ha suficient confiança com per exposar i compartir diferents punts de vista sense menystenir-ne cap. Perquè en el projecte tothom suma, tant els experimetats com els que acabem d’arribar. I tot perquè han adquirit un compromís molt fort amb el projecte educatiu del centre, amb els alumnes i, per tant, amb l’entorn social on es troba Les Aimerigues.

Així, el pas per Les Aimerigues ha estat com fer un curs accelerat de formació, una escola on he après molt de la pràctica, dels consells i les experiències d’altres professors. La llàstima és que no podré continuar-hi l’any vinent. He intentat quedar-me almenys un any sencer al centre, però no sóc reclamable, no compleixo els requisits que marca el Departament. L’única possibilitat -i ja sé que no prosperarà- era la de les adjudicacions. Però les places de català ja hi estan cobertes. Em tocarà, doncs, fer la maleta i esperar a la loteria de les adjudicacions de juliol o bé al setembre.

Si hagués estat per mi, m’hi hauria quedat, malgrat la distància entre Vic i Terrassa. Hauria estat l’unic handicap d’aquesta destinació, tot i que l’hauria solventat amb gust. Però no podrà ser possible. Em baixo de Les Aimerigues en un moment molt especial per al centre: el proper curs estrenen nova ubicació, nou espai. I si voleu que us sigui sincer, em sap greu no poder quedar-me perquè havia trobat un lloc que connecta pedagògicament amb moltes de les meves idees en aquest aspecte. I també perquè he tornat a constatar que em va la marxa, que això de la “màxima complexitat” m’ha enganxat i que hi ha camí per córrer. M’ha quedat clavada l’espina d’haver aportat el meu granet de sorra al projecte. I espero fer-ho l’any vinent. Però, malauradament, no serà al de Les Aimerigues.

No passa res. Perquè m’hi he impregnat d’aquest esperit, d’aquest optimisme i de l’enorme força d’un claustre que és or. Tot això m’ho porto allà on la sort de les llistes d’interinatge em deixi. Ara només puc agrair la seva hospitalitat i generositat per compartir l’#orgullaimeric. Fins una altra!