[182] Demà serà un altre dia al Baetulo

jmab2018-2019Leave a Comment

Coneixeu l’expressió demà serà un altre dia? Doncs bé, vaig arribar al Baetulo un divendres. Era 1 de febrer. El dia anterior era al Salvador Claramunt de Piera. M’havia acomiadat dels nens de la meva 1a tutoria, un 1r d’ESO molt maco. Venia d’una substitució que es va allargar fins el darrer dia de gener. Era qüestió de temps que se m’acabés l’estada a Piera. Per això, dies abans vaig demanar la plaça de difícil cobertura al Baetulo. Aquesta decisió va fer que, d’un dia per l’altre, el meu entorn es capgirés com un mitjó.

Piera i Badalona s’assemblen com un ou a una castanya. El Baetulo va ser una sacsejada, com aquella bufa amb la qual els pares ens amenacen sempre perquè espavilem. He tingut oportunitat de viure experiències complicades al llarg de la meva vida com a professor. Però al Baetulo les he vistes de tots colors! Vaig haver de fer front inicialment a l’encaix en el dia a dia del centre. Vaig passar uns quants dies “de dol”, acostumant-me a la nova destinació. I qui m’havia de dir que ocuparia la plaça d’una professora fantàstica (i molt estimada) que ha vist néixer i créixer l’institut? M’ho vaig prendre com una responsabilitat. Era afegir-me més pressió. A més, un dia és incomparable a l’altre: dilluns era un repte; dimarts, un de més gros. I així totes les setmanes.Amb el pas dels dies, de les dificultats en feia col·lecció. I després de molts mesos, en tinc l’àlbum ple. Però gràcies a l’ajut del claustre, també vaig començar a col·leccionar solucions, consells i encerts. També ajudaven a refer-me i a adonar-me d’un fet gens baladí: no estava sol. És un autèntic mèrit que, tot i les dificultats, sempre troben la manera de sortir-se’n. Sempre, en grup. I la troben perquè són molt conscients del seu paper, no el defugen. Tot el contrari, s’encaren als conflictes, es posen en la pell dels alumnes i els posen a l’abast totes les possibilitats possibles i impossibles. I tot perquè saben més que cap altra persona què necessiten els nens i nenes del Baetulo. Perquè, al capdavall, els professors són uns alumnes més. I com ells, cada jorn assumeixen aquest rol sense saber què els espera, però amb l’objectiu ben clar de d’oferir-los un futur… i dos i tres si els fa falta!

Per tot plegat, l’estada al Baetulo posa les coses al seu lloc: fa canviar la perspectiva, l’enfocament i la meva definició del mot educació en un centre tan complex. Ara, aquesta complexitat resulta atractiva perquè m’ha obligat a pensar i repensar el meu paper com a professor, a qüestionar-me posicionaments docents, a saber valorar l’entorn i uns alumnes que, malgrat tot, es fan estimar. Gràcies, institut Baetulo per donar-me cada dia una experiència tan plena de vida. I què passarà demà? Ja ho veurem… perquè demà serà un altre dia. ; )

Text escrit per a la revista del 20è aniversari del centre. La podeu llegir aquí.