[185] Programacions didàctiques amb gust de menta

jmab2019-2020, GeneralLeave a Comment

M’agrada l’inici del curs. Especialment perquè torno a sentir el neguit de la planificació de les seqüències didàctiques. Potser soc «masoca», però aquests dies m’encanta donar voltes als reptes i metodologies que podria fer servir de fil conductor amb els grups de 3r d’ESO i de 2n de batxillerat que m’han assignat per fer classe de català. Malauradament, entre reunions i més reunions encara no m’hi he posat del tot. I valtres, ja ho teniu fet? Ja sabeu quines activitats fareu? I com les fareu? Hi ha gent que sí, que -sembla- ha planificat la programació amb tots els detalls de les fases de la seqüència! Carai! O són uns «màquines» o, perdoneu que us ho digui, uns inconscients.

Al marge dels professors que fa anys que van amb els mateixos fulls grocs a classe i no han canviat les unitats didàctiques en anys; al llarg de l’estiu han sorgit a Twitter una altra mena de docents que han exposat via fil (com trobo a faltar l’època dels 140 caràcters i prou!) les activitats que portaran a terme amb els seus alumnes. I alguns, des de juliol!!! Com és possible tenir seqüències ja planificades a partir d’una metodologia, amb totes les activitats, l’avaluació, els criteris, indicadors i rúbriques ja pautades? Com és possible fer aquesta titànica tasca sense tenir en compte el més essencial? Parafrasejant aquell gag dels Simpson: «Però no hi ha ningú que pensi en els nens?»

No ho acabo d’entendre. Els alumnes seran els receptors d’una planificació on ja no té cabuda ni la seva opinió ni les seves singularitats. Llavors, sense l’alumne, a qui han tingut en compte per fer les programacions? Molt em temo que només interessa l’autobombo i cridar a viva veu la «magnífica» tasca que han realitzat des de l’altaveu que s’han construït a les xarxes socials.

Vivim en una època en què és més important l’aparença del que fas a classe, de la cerca de l’aprovació, de formar part d’un club selecte i «vocacional» de professors preocupats de promocionar la seva tasca. I tinc la sospita que menystenen els seus alumnes. L’important és projectar una imatge a través de fils de Twitter en els quals desgranen com desenvoluparan la matèria a l’aula. I mostren la cara amable, la «guai», ensenyen l’embolcall d’un caramel que és verd. I els alumnes poden pensar que és de poma… però podria ser que, quan se’l fotin a la boca, facin una cara rara perquè no és de poma sinó de menta.Per què no frenar les ganes de programar fins que es prengui contacte real amb els alumnes? Malgrat que es tingui la sort de saber quins grups tindran els professors, un mateix grup en un estiu pot haver canviat radicalment. Mentre aquests profes passen l’estiu tancats a casa programant com si no hi hagués un demà, els alumnes viuen la seva vida amb intensitat. I més a l’estiu. Com podem saber que l’enfocament didàctic que se li dona a la programació d’un curs servirà exactament igual per al de l’any vinent! No en tenim cap certesa. Fins i tot nosaltres, els profes, canviem durant els mesos d’estiu! Per què s’ha de canviar de projectes com de calçotets d’un any per l’altre? No pagaria la pena treballar en la millora de les unitats didàctiques que s’hi han fet durant el curs? Però no, sembla que no s’estila això de reflexionar sobre la nostra feina a classe. Preferim mercantilitzar-nos.

Però amb aquesta poca visió crítica no ajudem els nostres alumnes. El que necessiten els alumnes és menys publicitat, menys màrqueting, menys notorietat i menys copets a l’esquena. Necessiten professors que portin a terme programacions on es puguin reconèixer, on puguin dir la seva i incorporar-se com un actor més de l’aprenentatge, no com un subjecte passiu que «flipa» amb les activitats. Potser aquests professors haurien de deixar l’aula i dedicar-se a fer llibres de text.

És clar que és lícit explicar què es farà a classe i compartir-ho. Jo soc el primer que m’encantaria ensenyar-vos els projectes que he pensat fer amb els alumnes. Però sabeu què? Prefereixo mostrar-ho primer als companys de claustre, a aquells amb qui comparteixo despatx, aula, alumnes i projecte educatiu.

Una bona programació didàctica serà aquella que sàpiga treure i adequar-se millor als alumnes a escala de grup, però també a escala individual. Sovint quan es programa es pensa en els alumnes com a massa uniforme. Però no utilitzem una visió més precisa sobre els alumnes. I pel que sembla, les propostes d’aquests professors tan «guais» menystenen els diferents ritmes d’aprenentatge. En cap moment parlen de l’aprenentatge dels alumnes, tot gira al voltant del producte que han de fer. Però no fan gaire esment a l’avaluació, als criteris per superar l’assignatura i encara menys, al procés que seguiran per completar amb èxit les tasques proposades i com s’adaptaran als diversos ritmes d’aprenentatge.

Així doncs, no m’agrada l’auge d’aquests docents que utilitzen les xarxes socials com a parada de mercat per vendre el que fan. Nosaltres no som només curadors de continguts o organitzadors d’aprenentatges. Som professors, per Déu sagrat! I un professor no pot girar l’esquena als alumnes. Els ha de conèixer, valorar quines opcions metodològiques són les adequades per als alumnes d’aquell curs, quines activitats poden ser més significatives per treure el millor de cada un d’ells. De TOTS ells! I en les propostes didàctiques s’hi han de veure reflectits, han de participar-hi, s’hi han de reconèixer en les propostes d’aprenentatge. I se’ls ha d’incloure en el procés d’avaluació, que és per a ells tot plegat!

Sabeu què seria fantàstic? Que tots aquests professors facin al final una reflexió de l’aplicació a l’aula. Això sí que seria útil. Cal canviar el xip de venedor d’experiències i utilitzar més el rol de professor reflexiu. Ens cal reflexionar sobre allò que fem a classe. Som professors i això comporta valorar la nostra acció a l’aula. Ens cal més humilitat, més anàlisi per créixer i per millorar les nostres propostes didàctiques de classe. Ens cal, doncs, més pràctica reflexiva. Tant de bo trobéssim més fils o posts amb reflexions de la pràctica docent! Seria l’inici d’un canvi en positiu.