Potser us queda lluny el 12 de març, però aquell dia va començar tota la voràgine d’improvisacions i mesures desesperades. Una d’elles va ser el fet de no avaluar cap tasca a partir del 13 de març. Per ser precisos, la nota de premsa que ja inclou aquest criteri, deia el següent: “Les qualificacions corresponents a la segona avaluació s’obtindran a partir de les observacions i indicadors recollits fins al 12 de març, llevat que no s’haguessin fet anteriorment.” [···] El període comprès entre el 12 de març i el 13 d’abril no es considerarà, en cap cas, ni lectiu ni qualificable. Com us heu quedat? Sembla que al departament d’Educació no li va recar donar per acabat el 2n trimestre així, a la francesa. És clar que entenc la situació d’emergència, no soc immune a què passa amb la COVID-19 a escala planetària. Però el que no entenc és aquesta mesura tan expeditiva. Perquè a mi -i segurament a molts altres professors- em va deixar amb el cul a l’aire!
Deixeu-me fer un comentari “tieta”, però és que havia organitzat el trimestre amb tanta il·lusió! Després del primer trimestre adaptant-me al ritme de Les Aimerigues, aquest segon havia de ser el de l’assentament, el d’esmenar errors, el de la millora d’aspectes relacionats amb l’avaluació. I amb aquesta mentalitat vaig iniciar el viatge del 2n trimestre que, malgrat tot, l’he gaudit (i l’he sofert també!) just fins al dia 12 de març.
L’he gaudit perquè he vist esforç en els alumnes de sempre, però també en molts altres als quals el 1r trimestre no els va anar tan bé. L’he gaudit perquè he pogut constatar les bones sensacions que em van deixar diversos alumnes per sortir-se’n el trimestre passat i per mantenir-les amb l’objectiu d’abandonar determinats comportaments i etiquetes que no li aportaven res.
També l’he gaudit perquè era un d’aquells trimestres en què, malgrat la dificultat de portar ritmes diferents de quatre grups de 3r d’ESO (i un de 2n de batxillerat, tot i que aquest juga “en una altra lliga”), havia quadrat fins al darrer dia les activitats d’avaluació de cadascun d’ells. I això és difícil perquè, com possiblement passa a molts centres, no tots els alumnes acaben les redaccions, els treballs o les presentacions el dia que toca. Ep!, que no em queixo d’això! Visc -i convisc- amb el neguit de rebre la feina dels alumnes fins a darrera hora. I ja hi compto i ho tinc present a l’hora de posar dates de lliurament d’activitats. No sé si faig bé -o potser és que no ho he après encara- però procuro ser flexible perquè conec els meus alumnes, les seves particularitats, les seves situacions, etc. 
I llavors va arribar la COVID-19. Possiblement, en el pitjor moment. No hi havia una altra: la pandèmia començava a esdevenir una amenaça en espais amb un alt nombre de persones, com ara escoles i instituts. Feia setmanes amenaçava el món educatiu. I el tancament dels centres escolars era un secret a veus, però no sabíem quan es faria efectiu. I sí, el Departament d’Educació -possiblement massa tard, en el pitjor moment i de la pitjor manera- va donar l’ordre i la comunitat educativa va esvalotar-se. I va fer volar pels aires la meva programació. A falta de poc més d’una setmana de tancar notes, el segon trimestre va esvair-se com els superherois davant Thanos.
Quines conseqüències va provocar això? Per començar, la mitjana de la nota de molts alumnes de 3r d’ESO era baixa, tan baixa que no arribaven a l’aprovat. I de retruc, no es van poder celebrar reunions tan importants i determinants per a molts alumnes com les juntes d’avaluació. En el meu cas, no vaig poder fer res més que corregir el que tenia, suma-ho i afegir-ho a l’Esfera. Però sabia perfectament que aquestes notes es convertirien en un bumerang a curt termini.
Perquè encara que no ho sembli -atents, “innovacionistes”!- els alumnes esperen una nota després de cada avaluació. Tinc un alumnat que accepta i s’hi adapta a altres maneres d’ensenyar. Ara, al final de qualsevol aprenentatge per projectes o mandangues d’aquestes, com quan fas un examen, demanen LA NOTA. I sense entrar en el debat del sentit final de l’aprenentatge, entenc els meus alumnes: van posar treball i esforç (parlo en general) i necessitaven una xifra. En aquest context, què van entendre quan van veure una nota més baixa de l’habitual? O pitjor encara, un suspès? Sabeu com va ser de frustrant per a ells? I sabeu com va resultar de frustrant per a mi? Després de tot un trimestre cuidant tots els detalls i desplegant unes activitats d’avaluació amb un sentit, les quals formaven peces d’un puzle que al final ha restat inacabat, ens vam veure obligats a posar punt final, sense poder afegir-ne les peces que ens faltaven per completar-lo satisfactòriament.
Oju! Ja he dit que entenc el motiu i les circumstàncies, només faltaria! Per sobre de qualsevol avaluació hi ha la salut dels nostres nens! El que no comparteixo és la mesura d’invalidar acadèmicament un període tan llarg de temps. Perquè a tot això, per què es va fer? Tal vegada preocupava caure en desigualtats amb els alumnes sense connexió a Internet a casa? Que ja s’ha arreglat això per al 3r trimestre? Jo diria que no… i al pas que anem, em temo que anirà per llarg.
Tot em fa pensar que hi ha hagut decisions i mesures fetes en funció dels esdeveniments, sense tenir en compte conseqüències. Perquè acabar el segon trimestre així, en si, no ha estat la patinada. On de debò va haver-hi el gran terratrèmol va ser en la decisió de no fer lectiu ni qualificable la primera quinzena de confinament. I les víctimes d’aquest desgavell, com sempre, alumnes i professors. Els alumnes perquè molts d’ells van llegir VACANCES en comptes de confinament, perquè van “desconnectar” des del minut zero de la dinàmica dels centres. Per la seva banda, els professors perquè quedaven orfes, desatesos i en terra de ningú, amb notes a mig vestir, amb buits a les llibretes de notes, amb solucions avaluatives de darrera hora en el millor dels casos. Sort hi ha, en el meu cas, de l’equip directiu que va posar ordre i concert entre el claustre. Ens va donar la millor medecina: calma i bons aliments.
Què hauria passat si s’hagués decidit fer aquella quinzena lectiva i avaluable? Hauríem pogut donar l’oportunitat a completar el puzle de les notes? Hauria canviat el xip dels alumnes? Els professors haurien respirat més tranquils? Haurien, fins i tot, guanyat motius per treballar en línia? No ho sabrem… Potser hauria passat el mateix. Perquè, de fet, totes les mesures preses han estat tan improvisades! El que sí que tinc clar és que els equips directius han hagut de menjar-se el torrat i “interpretar” els moviments provinents d’Educació. Des del Departament no s’hi han volgut mullar. I entenc els motius, però no és just que els equips directius i professorat hagin de ballar sense saber quina és la coreografia.
Davant d’aquesta situació d’emergència, ho puc entendre tot. Però en cap cas comparteixo no fer lectiu ni avaluable la quinzena després del dia 12 de març. Encara que no ens agradi, i si penso en centres de màxima complexitat (com el meu), va ser la pitjor mesura possible. En un institut com Les Aimerigues (i segur que ho compartim amb molts altres centres educatius) donem importància cabdal al contacte amb els alumnes. Coneixem els alumnes del nostre centre, les situacions familiars, personals i d’aprenentatge. Són alumnes que, a més, necessiten el suport dels professors per avançar i que, també en bona mesura, han de veure un sentit al que fan. és molt clar que tenen la necessitat d’un acompanyament en l’aprenentatge. Què passa, doncs, quan es decideix enviar els alumnes a casa amb la idea que les tasques no serviran per a res, que no seran avaluables i que, a més la interacció serà a través d’Internet? Si ens posem en la pell dels alumnes, crec que el cop no va ser de bon gust. I menys quan el confinament durarà més del que ells havien pensat. Què han guanyat anul·lant aquest període de temps? Allunyar-nos d’uns alumnes que, sobretot, necessiten contacte humà. Sabem que, encara que no ho expressin verbalment, els agrada venir a l’institut, NECESSITEN ser a classe perquè, al capdavall entenen que la nostra no és només una feina d’ensenyar continguts, sinó de donar sentit a aquests continguts en les seves vides diàries. El pitjor és que, sembla, no ho recuperaran després de Setmana Santa. I vés a saber fins quan. És, malauradament, molt preocupant.
Potser no li veieu cap motiu al post. Queixar-me ara d’això quan, ara tot plegat és aigua passada. No sé, a mi em venia de gust compartir aquesta reflexió amb tothom. A més, ho havia de treure perquè us confesso que no ho estic passant gens bé amb aquest tema. Em dol no haver tingut l’oportunitat d’avaluar com cal els meus alumnes. Em fot saber que tinguin la sensació que no he valorat la seva feina. Sé que molts hi han posat l’ànima en el trimestre. Però espero poder tenir l’ocasió d’esmenar-ho en aquest període incert que s’obre a partir del 13 d’abril.
En conclusió, les notes del 2n trimestre (sempre i quan es pemeti avaluar d’alguna manera el que se suposi que fem al tercer trimestre) segur que podrem esmenar-les, n’estic segur. Al capdavall són provisionals. Podem esperar, doncs. Però qui no espera és l’alumnat. I és que és el moment de fer front a un repte majúscul. I no parlo de l’aprenentatge en línia. Em refereixo a reconnectar alumnes al sistema educatiu, acompanyar-los. Ja ens podem calçar si no volem que Thanos torni a fer espetegar els dits i que ens desapareguin els alumnes. Això no ho podem permetre de cap manera!