[194] Certeses d’un inici de curs incert

jmab2020-2021, GeneralLeave a Comment

No és moment de fer bromes. Som a pocs dies abans del començament del curs. I sembla que estiguem pitjor ara que quan vam acabar el del 2020-21. Per una banda, els equips directius esperen que el Departament d’Educació no aixafi els plans d’obertura enllestits i les mesures preses (moltes, a contracor) per tal d’obrir els centres amb garanties. Per l’altra, el professorat es troba a la rereguarda i a l’expectativa per tal de saber què hauran de fer i de quina manera hauran de preparar-se per al nou curs. I mentrestant, Educació ha malgastat cinc mesos valuosos, ja que no ha estat capaç de donar cap protocol ni directriu coherent. I en comptes d’escoltar d’una vegada direccions de centres, professorat, sindicats i, pel que sembla, el mateix departament de Salut, ara estudia una «jugada mestra» que els salvi just abans de començar. No sé què penseu, però molta confiança no m’inspira tot plegat.

Vist el panorama, la paraula que defineix a la perfecció la situació actual és incertesa. Potser molts de valtres hauríeu afegit alguna altra (potser alguna de malsonant), o bé altres hauríeu necessitat més d’una per renegar d’un moment molt complex en tots els aspectes. I en aquesta incertesa se’m fa difícil pensar de manera clara o, almenys, assossegada. Però no ens en queda una altra si no volem cremar-nos abans d’hora. Per això, m’agradaria comentar diverses certeses d’aquest curs sobre les quals podrem fomentar una base mínimament estable. No sé què penseu, però no és pas poca cosa això. Parlem, doncs, de certeses dins de la incertesa del curs 2020-21.

Hi haurà classes presencials i/o virtuals

Tard o d’hora, i sempre en funció de l’evolució dels possibles rebrots, l’escola ha d’estar preparada per al canvi presencial-semipresencial-virtual. Sí, teniu raó, és possible que amb la COVID-19 tocant els nassos, no estiguem preparats per a cap d’aquests escenaris. Aquí (parlem-ne clar!) el departament d’Educació no ha estat capaç de proporcionar un pla clar i eficaç per fer que TOTS els alumnes puguin seguir el curs en qualsevol d’aquestes variants. Estem com qui diu igual que fa cinc mesos!

De tota manera, i mal que ens pesi, tots aquests escenaris es donaran d’una manera o altra. De fet, molts professors ja tenen coll avall que hauran de preparar les classes en tots aquests formats. Per això haurem de tenir diferents versions de les nostres classes. I diferents versions també que tinguin en compte cadascuna de les situacions familiars i personals dels nostres alumnes. Serà un curs molt exigent en aquest aspecte si no s’aconsegueix mantenir la presencialitat. I no podem fallar, sobretot, als alumnes més vulnerables.

Haurem de tenir al dia la versió docent 2.0

No cal que em remeti al que molts vam viure durant el darrer trimestre del passat curs. El tancament dels centres educatius va posar en evidència no només les mancances tecnològiques del professorat, sinó que va refermar la mala política educativa en aquest àmbit per part d’Educació. Els plans erràtics per aplicar les «noves» tecnologies als centres educatius van quedar ben retratats, com ara el de formació del professorat en TIC i, sobretot, el programa 1×1. La COVID-19 ens ha donat una bufetada de realitat de la qual, i pel que sembla, encara no hem après res.

Ara, molts professors van estar a l’altura del repte que se’ls va posar al davant dels nassos. Amb el dia a dia, van aprendre a fer classes pràctiques de videoconferències, de classes virtuals, van crear vídeos i van esdevenir curadors de continguts per a les classes. Sortosament, i no sense esforç, se’n van sortir. I ho van fer malgrat les mesures preses per Educació durant el tancament de les escoles. Van preocupar-se prou de construir-se una versió 2.0 d’ells mateixos per arribar a tots els alumnes, per mantenir-los connectats amb pantalla o sense, a través de trucades, correus o, fins i tot, seguir-los per xarxes socials (això últim està basat en fets reals).

I pel que pugui passar, haurem de mantenir aquesta versió de profe 2.0. Amb la lliçó apresa, de ben segur que sabrem moure’ns amb una mica més de desimboltura i una mica més de cap. I què n’hem d’esperar, doncs, del departament? Més cursos de formació amb poques places, potser més ordinadors per als alumnes i que (m’hi jugaria un pèsol!) no seran als instituts el dia 14 de setembre; o bé material informàtic per al professorat que (m’hi jugaria un altre, de pèsol!) no tindrem el dia 1 de setembre.

Sigui com sigui, seran sempre mesures de curt abast i que no ataquen l’arrel real del problema: fer una inversió decidida perquè els centres implementin d’una vegada el pla TIC de centre. Però em temo que això no ho podem donar com a certesa…Haurem de preparar classes que no són de la nostra especialitat

Era una advertència feta a final del curs passat… i es complirà. Amb la idea de la creació dels anomenats «grups bombolla», el professorat que entri a les classes d’aquests grups serà el mínim i imprescindible. Això ha obligat a prendre la mesura que els professors facin classes que no són pròpiament de la seva especialitat. Per exemple, el de llengua castellana haurà de fer català (i a l’inrevés). I així sempre que es pugui.

Tot i ser una certesa per a aquest curs, no deixa de ser incerta en tant que, així com haurem de preparar-nos classes (semi)presencials i/o virtuals, també haurem de fer front a la preparació de classes que –possiblement- no dominem del tot. I ho entenc perfectament. Ens assaltaran molts dubtes pel que fa al temari, la programació, etc. Però aquí s’ha de fer pinya entre els professors. Potser és una bona oportunitat per treballar de manera interdisciplinària, amb projectes comuns entre matèries. És un bon any per «experimentar» en el bon sentit, jugar amb els currículums, proposar nous reptes com ara treballar les llengües de manera integrada, de combinar àmbits científics amb els d’educació física, música o plàstica. Qui sap si d’aquestes gosadies poden sorgir noves propostes que enforteixin el projecte educatiu del centre?

Sí, ara he fet volar coloms. No és cap certesa que això passi. Però carai! De situacions complexes també es poden extreure aprenentatges i, a més, pot ajudar a desencallar dinàmiques enquistades en els centres. Jo ho deixo apuntat per si de cas! ; )

Haurem de treballar amb menys hores de coordinació

Per anar acabant, aquesta crec que és de les certeses més doloroses: hi ha una reducció d’hores no lectives. Això significa menys reunions de coordinació entre professors, menys temps per preparar o vetllar projectes, menys espais per treballar de manera conjunta. Ara, cap reducció d’hores lectives. Sens dubte, tot plegat s’ha pensat amb la part del cos que primer toca la cadira.

I és que, després de cinc mesos, i atesa l’emergència sanitària i com aquesta afecta les escoles, des d’Educació no han estat valents. Dic jo que si no volem aglomeracions en els centres educatius, per què no s’han reduït hores lectives? Hauríem guanyat en flexibilitat horària i en conciliació familiar si s’haguessin reduït les hores de classes. En un escenari com el del curs passat, cal per al proper invertir en temps no lectiu, per atendre els projectes de centre, per preparar activitats de manera coordinada, per coordinar esforços entre professors, per atendre els nostres alumnes des de la tutoria personalitzada, per fer un seguiment més estricte de l’aprenentatge o per preparar classes (presencials o virtuals). És que tot són avantatges, caram!

Així doncs, aquestes són algunes de les (poques) certeses que podem tenir per començar el curs. I totes elles apunten cap al mateix problema: hi ha molt desconeixement d’allò que fem als centres educatius, del dia a dia. I és clar, des d’aquesta perspectiva només cal esperar certeses de baix perfil. A ulls dels polítics i bona part de la societat, continuem en aquella visió de l’escola i l’institut com a «aparcament» per a nens i joves. M’agradaria molt que, per un moment, no pensessin tant en l’economia, la indústria i la pela i ho fessin en l’educació.

Entenc que la COVID-19 no pot aturar el motor econòmic, però en cap cas el sistema educatiu ha d’estar al seu servei. No aparquem alumnes: eduquem persones! I ho volem fer amb les millors garanties de qualitat i de sanitat possibles, no amb pegats ni ocurrències de darrera hora. Potser no cal tanta reunió entre consellers ni tanta «pantomima» perquè ha quedat ben palès que l’educació els importa ben poc. Si el que realment preocupa és la conciliació familiar, que tots els consellers d’educació dimiteixin ara mateix i agafin la cartera d’afers socials, d’indústria o del que vulguin. Però d’educació, si us plau, no.Però malgrat aquest panorama tan decebedor, jo no llanço la tovallola. Provo de tenir el cap fred i les certeses, clares. Ei, que tampoc no es tracta de passar per l’adreçador o de sobreviure com es pugui, però tampoc de portar-ho a l’extrem del victimisme o la rendició. Aquestes certeses poden enfortir la nostra millor versió com a docents, i fer que mirem el nou curs amb optimisme (en la mesura que es pugui). Hem de mantenir-nos ferms i decidits, ajudar els nostres equips directius i els nostres claustres per tirar endavant el curs més difícil de tots, amb totes les (possibles) penúries que encara no estan escrites i que viurem al llarg del curs que comencem. Aprofitem aquesta crisi per créixer, per enriquir el projecte educatiu i, és clar, per exigir canvis dràstics al departament d’Educació. Tot tindrà el seu moment. I aquest curs és el moment de fer un esforç pels nostres alumnes en una situació mai vista fins ara.

I que quedi clar: aquest esforç no l’hem de fer per «salvar» l’economia ni perquè Educació ens posi una medalla… tot i que podria aprovar-nos les oposicions després de superar aquest curs. Ho hem de fer perquè puguem abraçar al més aviat possible els nostres alumnes. No sé què penseu, però no és pas poca cosa això.