En poc més d’una setmana tindrà lloc un altre concurs d’oposicions. És la darrera de les cites (fins a nova ordre) dels docents per fer-se amb una plaça des que va començar el pla d’estabilització de plantilles, o com vulgarment es coneix, “l’icetazo”. De fet, aquest concurs ja no en formaria part, atès que té un caràcter ordinari. Sigui com sigui, hi ha un alt nombre de professors que ha viscut aquest periple com una mena de Dakar personal, tot fent front a situacions i moments d’estrès, on la moral ens ha trontollat per tot arreu, tant si has obtingut una plaça com si no. I si tenim en compte que l’important no són les places i sí les persones, voldria explicar la meva experiència. I com la meva moral ha trontollat (i encara ho està) de la mateixa manera que la torre del Jenga.

Com molts de vosaltres, vaig presentar-me a la primera de les parades: el concurs de mèrits. En aquest cas, estava relativament tranquil i confiat que no obtindria cap plaça. Tot i acumular experiència de molts anys a secundària (des del 2018 fins a l’actualitat), sabia que hi hauria molts més candidats que, per començar em doblarien o em triplicarien l’experiència. Malauradament, no vaig poder fer valer els meus quasi 15 anys d’experiència a l’educació d’adults (de titularitat municipal), dels quals només van comptar-me un miserable any. Amb un altre barem d’aquest apartat, segurament hi hauria entrat. Però era plenament conscient que no, encara que el resultat final, tot i ser lluny d’accedir a una plaça, em va deixar millor posicionat del que em pensava. Suposo que, al marge de l’experiència, va ser clau la formació, requisit del qual no em puc queixar perquè en tinc força. Ara, va ser tota una aventura demanar i reclamar còpies de papers arreu dels llocs de treball on vaig ser-hi, de les universitats on vaig estudiar, etc. Van ser une setmanes de desgast pel seguiment via correu de la documentació que s’havia de portar. Però va ser, en general, una situació manejable.

D’aquesta manera, amb la ment convençuda i ferma que no entraria per mèrits, vaig començar a preparar el terreny cap a la segona parada: les oposicions “light”. Recordeu que, tant el concurs de mèrits com les “light” es portaven a terme en paral·lel. Això volia dir que, mentre preparava la paperassa per a presentar-la al concurs de mèrits, vaig apuntar-me a la convocatòria de les oposicions “light”. I ho vaig fer convençut, com deia, perquè clarament no entraria per mèrits. Però vaja, que consti això en acta.

Així doncs, i confirmat el pronòstic del concurs de mèrits, vaig començar a organitzar-me: vaig apuntar-me a un curs per fer una situació d’aprenentatge i vaig preparar-me alguns dels temes. Si tenim en compte que aquesta última part és una loteria, vaig optar per estudiar temes que havia de preparar-me per a les classes d’aquell curs, amb la intenció de treure doble rèdit. En total, portava entre 12 i 15 temes més o menys clars al cap.

Pel que fa a la situació d’aprenentatge, em trobava en un dubte. Tingueu present que, enmig de tot el procés d’estabilització (gràcies, Iceta!), vam haver d’encaixar un canvi de currículum (moltes gràcies, Cambray!). Era un currículum tan recent que, a la convocatòria d’oposicions “light” van permetre presentar tant situacions d’aprenentatge (175/2022) com unitats didàctiques, basades en el currículum anterior (187/2015). Amb aquest panorama, se m’obria un dubte important, la resolució del qual va ser lliurar una unitat didàctica. Ho vaig fer per tres motius:

1) Feia un any vaig elaborar una programació didàctica i que, a falta de diversos detalls, estava pràcticament enllestida. Volia aprofitar la feina feta.

2) Aquesta programació que volia aprofitar estava revisada i validada per la formadora del curs en el qual vaig fer-la. Evidentment, vaig triar la que era, probablement, la unitat didàctica més adequada en funció del seu criteri.

3) El temps se’m tirava a sobre. I no podia dedicar temps a reconvertir (cosa que vaig començar a fer!) una unitat didàctica a una situació d’aprenentatge (amb la que amb prou feines estava familiaritzat) i deixar per això estudiar temes, vaig optar per la unitat didàctica.

I malgrat tot els esforços, el temps que vaig destinar a estudiar i a preparar el treball (encara que sigui una miserable unitat didàctica) en detriment dels sacrificis personals i familiars que vaig fer, em van tombar a les oposicions “light”. Tot per obtenir una nota per sota del 2. La cara d’imbècil que se’m va quedar i la ràbia continguda que va acabar esclatant en un renec ressonant per tota la casa també van ser per recordar-ho durant anys.

No vaig plorar per dignitat. Però vaig estar molt a prop. Perquè més que la tristor, el sentiment més fort després de consultar els resultats va ser el d’incredulitat. Si bé podia (quasi!) fer-me pagues d’una nota “modesta” de la prova dels temes (en la qual em van fotre un 1!), ¿com és possible que a una unitat didàctica a la qual vaig dedicar (més que mesos), anys, nova de trinca, molt i molt competencial, molt i molt adaptable a la nova Llei, revisada i corregida per una persona experta en la preparació de les oposicions no hagi arribat, com a mínim, a l’aprovat? Doncs què va! Un 1,6 i llestos!

Una estona després de pair-ho, la fermesa de la meva moral va perdre unes quantes peces. Perquè van començar a sorgir els dubtes: tan malament vaig fer la unitat didàctica? No la vaig saber explicar? Potser no tenia prou perspectiva de gènere? Hauria d’haver fet una situació d’aprenentatge? No era prou competencial? Era massa ideal, massa vague, poc aplicable a l’aula? No quadraven els objectius amb les competències i els criteris d’avaluació? No era prou innovadora? O era massa “carca”? Per més que ho rumiava, no comprenia per què van valorar tan baix la unitat didàctica, cosa que va fer passar irremeiablement a fer-me la gran pregunta: soc o no un bon professor? La moral ja va tombar de manera més progressiva.

És evident que qüestionar-se la professionalitat per un examen d’oposicions en cap cas és just. I molt menys que ho faci un tribunal que -diguem-ho ja- es va passar de frenada. En el cas concret de Llengua catalana i Literatura, el descontentament dels participants va ser massiu. Van ser de les especialitats amb percentatges més alts de suspesos, cosa que diu poc de la preparació dels tribunals per fer d’avaluadors. Perdoneu que ho tregui així, però no va estar a l’alçada. I sí, probablement no ho va tenir fàcil ateses les circumstàncies (canvi de currículums, nombre ingent de correccions en temps rècord, pràcticament en temps de vacances d’estiu, etc.), però em temo que, a banda de ser lluny de la realitat dels centres, hi havia tribunals amb els criteris de correcció esbiaixats.

No culpo el tribunal del meu fracàs. Hi ha molts factors que, per suposat, van plantar-se al bell mig del camí i que van ser també importants. Cal tenir en compte que, durant aquest temps d’estudi i de preparacio de la unitat didàctica, vaig continuar treballant sense faltar cap dia al meu institut. I afegiré que aquell any va ser difícil, ja que era conscient que seria el darrer curs allà. Van ser uns mesos de tristor perquè en aquell centre vaig veure renèixer la meva passió per ensenyar. I deixar bons amics i moltes històries que havien de passar em feia transitar com ànima en pena durant tot l’any. Sumem a això un canvi d’habitatge en un nou entorn. Inicialment, és (i ha estat) un canvi positiu, però ha afegit més rocs a una motxilla ja massa pesada. I malgrat tot, treia temps per estudiar, acabar el treball i preparar la presentació de la unitat didàctica. El fet de no voler (o en el cas de la feina, no poder) renunciar a res, va limitar la preparació de les oposicions “light”. I qui més ho va notar va ser la meva família, a la qual he hagut de deixar de costat en un moment de canvi tan important com el de domicili i, també, de vida.

Aquí, és en aquest moment, que tothom qui ha organitzat el procés d’estabilització ha fet tot el contrari: desestabilitzar famílies, com és el meu cas. Durant un temps m’he vist immers en un joc on s’ha menystingut una certesa clau: les oposicions no només han fet trontollar qui es presenta, sinó el seu entorn. Pensem en les places que es convoquen, però en cap moment en les persones que les han d’ocupar, en l’esforç que suposa i el tràngol familiar que origina. I en el cas del procés d’estabilització, encara pitjor, ja que ens hem vist immersos en això no un cop, sinó dos. O tres, si has decidit presentar-te a les oposicions ordinàries. La moral, si encara ens quedava alguna cosa, ja la tenim ben tocada.

Per aquest motiu, per mantenir estable la meva moral, vaig decidir no presentar-me a les oposicions ordinàries. Ara, una part de mi estava ressentida, molesta, enfadada amb el sistema, cosa que em va provocar una força suficient per pagar la taxa per a les oposicions ordinàries. Soc un imbècil? Possiblement, perquè he hagut d’escriure una programació basada en el nou currículum en un temps rècord, tot reconvertint el que havia fet temps enrere.

I mentrestant, després de deixar el centre on he passat els darrers anys, vaig aterrar en un altre una mica més a prop del nou domicili. No ha estat una transició fàcil: adaptar-se a un projecte diferent, a nous companys, noves dinàmiques em va costar més d’un trimestre. El mateix que refer-me del dol d’haver deixat l’anterior institut. Si, a més, afegim a la coctelera la mudança i el fet d’acostumar-nos a un nou domicili, tenim una temporada plena d’inseguretats i dubtes.

Mica en mica, però, vaig començar a trobar el meu lloc al món. Em trobava més a gust a l’actual institut, hi ha persones molt boniques i projectes en marxa que són engrescadors. A casa, i amb lentitud, ens acostumàvem a la tranquil·litat, a una vida pausada. Llavors, va ser el moment de reprendre el pla de les oposicions. I aquí em trobo actualment!

Des del gener he tornat a preparar-me. Si bé he donat forma a una programació, no és ni de bon tros la que presentaria si tingués més temps per redactar-la. I aquesta és la mare dels ous: el temps l’he dedicat majoritàriament al treball. Tot just aquest mes d’abril m’hi he posat a estudiar o a recuperar aquells 12-15 temes que tenia al cap de les opos “light”. Però em falta molt de temps per recuperar-los i retenir-los a la memòria. Per últim, al cas pràctic no li he dedicat ni un sol dia, tot i que he vist exemples. Vol dir, doncs, que no estic ni de bon tros preparat. Això m’ha fet dubtar darrerament de si presentar-me o no. La meva moral, a dia d’avui, trontolla més mai.

Soc conscient que he patit un desgast (fruit del que he explicat anteriorment) i que, d’una manera o altra, afecta a la meva vida laboral i personal. No volia tornar a deixar de viure moments importants com la il·lusió del canvi de domicili, l’aterratge a un institut nou i gaudir d’uns caps de setmana en família. Però hi he tornat. Han tornat el que hom anomena “records del Vietnam”. I sent clars, no estic tan preparat com en l’ocasió anterior. És una bona oportunitat si has tingut temps per estudiar, per revisar el treball, per repassar casos pràctics. I jo, senzillament, he fet el que he pogut amb el temps del que he disposat. No me’n sortiré. I probablement hauria d’haver escoltat el meu jo “punqui” i antisistema que em suggeria deixar-ho estar fins a una nova oportunitat.

Malauradament, he estat capaç de fer-lo callar, d’autoenganyar-me pensant que és una oportunitat única. M’he deixat entabanar per la falsa esperança que diu que “hi ha més places que opositors”; per aquells “jocs de la fam” que remouen per dins amb la por de quedar-te fora, de no tenir feina. Escric això i no m’agrado. Perquè sí, és cert: hi ha més places que opositors a català. Però estic convençut que tornaré a fracassar. I pensar això em fa sentir -ara sí- amb la moral tocada. He tornat, doncs, a picar l’ham del sistema.

A hores d’ara, i després de tot el relat exposat, dubto si presentar-me o no. Voldria fer-ho, però m’he trobat aquestes darreres setmanes autoboicotejant els meus plans d’estudi. Aquella veu “punqui” dins meu vol rebel·lar-se contra aquest procés d’estabilització. M’he adonat que és qui, sens dubte, m’aguanta la moral i no la deixa caure. La maleïda veu “punqui” no em deixa estudiar, i decideix que em trobaré millor llegint un llibre, escrivint, passejant amb la meva dona o sortint a fer un bon dinar i anar després de concert. La maleïda té raó: el que realment vull és això. I el “punqui” que conviu amb mi em tiba cap a aquest camí. Ara mateix, no sé a qui fer cas.

El que està clar és que han torpedinat la meva moral docent. I, probablement, la de molts altres companys. No sé què acabaré fent: si mantenir la moral gràcies a la veu “punqui”o bé continuar la partida i deixar caure la moral definitivament. Hi ha qui m’anima a provar sort… Sí, ho podria fer. Potser sona la flauta… o potser torno a enganyar-me? Bé, sigui el que sigui que faci, segur que, com fins ara, continuaré treballant en la docència. M’apassiona ensenyar i això, en tot aquest procés d’estabilització, ho he seguit fent, dia rere dia. I mentre tingui oportunitat de fer el que m’agrada, amb plaça o sense, continuaré amb la moral (i la partida del Jenga) intacta.

Mentrestant, i com a missatge per als nostres polítics, caldrà pensar de què ha servit el procés d’estabilització, el qual sembla una manera més de desgastar la moral i l’ànim de molts professionals. Per altra banda, l’estabilització d’un col·lectiu cada vegada més escàs (i si no mireu com estan les llistes de substitucions avui dia) ha de ser més respectuosa, més humana o, com a mínim, més meditada amb aquests processos. Continuarem necessitant grans professionals, no persones que vulguin ser funcionàries per cobrar a finals de mes. Molts s’han quedat fora en el concurs de mèrits o en les opos “light”. I caldrà una resposta perquè aquest talent, cansat i amb la moral per terra, no decideixi abandonar el vaixell de la docència.