Aquesta setmana hem fet les nostres primeres inscripcions d’alumnes nous. Potser no n’hem tingut molts alumnes, però l’objectiu bàsic era conèixer el funcionament de tot el que suposa ser un centre de suport: utilitzar la secretaria virtual, adaptar-nos al sistema d’aprenentatge de l’IOC, organitzar i datar les tasques importants, saber utilitzar els mitjans de comunicació amb la seu central, amb la resta de centres de suport, etc.
Essencialment, la tasca del centre de suport és la de tutorització i guiatge dels alumnes. En paraules de Joan Queralt, “som la part humana de l’IOC”, una definició que em va agradar molt! Per tant, tot i que l’ensenyament és virtual, hi ha un important component presencial i humà, el qual és molt raonable. Penso que el perfil d’alumnes que s’hi inscriuen necessiten saber que compten amb un/a tutor/a per ajudar-lo en qualsevol problema que sorgeixi durant el procés d’aprenentatge. I especialment aquest tipus d’alumnes que, per motius diversos, volen reenganxar-se després de molt de temps als estudis de GES.
És per això que els alumnes han de sentir seguretat davant el repte d’ensenyament virtual, forma part de l’aprenentatge que els guiarà cap a una formació 2.0. Però no només a nivell tecnològic, sinó a nivell pedagògic. L’aprenentatge virtual serà eficaç quan hi hagi una bona base formativa que combini una bona metodologia d’aprenentatge amb eines sòcioafectives (tutories, trobades informals amb els companys, espais de comunicació directa amb docents i tutors) que afavoreixin la interacció entre docent i alumne. I jo crec que a primera vista, l’IOC pot ajudar a formar consciència pedagògica 2.0 entre els alumnes.
Així que la primera impressió és positiva, però encara ens queda camí per recórrer. És el meu primer contacte amb un ensenyament virtual com a docent i haig de reconèixer que m’ha agradat perquè està brutalment ben organitzat. Hauré d’esperar per veure com casa la tasca virtual amb la tasca presencial. Ho explicaré en propers posts!