Haig de confessar que aquest curs estic aprenent força sobre la meva manera de fer classe. I he descobert que hi ha aspectes que no m’agraden de la gestió a l’aula.

Per exemple, sé que en certs moments deixo passar determinats hàbits i comportaments als alumnes en detriment de deixar-los fluir i cedir-los llibertat. I són en aquests casos en què el meu paper com a docent entra en conflicte. Per una banda, actuo com a guia, però en altres ocasions, caic en pautes de professor autoritari a causa del comportament dels alumnes en certs moments de la classe. El conflicte, doncs, està servit.

Em sembla que porto massa temps “enganyat” pel rol del docent en les metodologies que faig servir a classe. He desterrat massa aviat algunes de les bondats del professor tradicional per por a semblar-me a un d’ells. O potser per por a deixar de ser un d’ells. El cert és que he descobert que aquestes cabòries han estat un mal endèmic que no només poden afectar la gestió de l’aula, sinó també la meva imatge com a docent i com a model de comportament.

Enguany, però, procuro analitzar les situacions de conflicte en les quals m’hi pugui trobar i extreure conclusions que m’ajudin a millorar el dia a dia de la classe. Per ara, m’he adonat que hi ha determinades situacions que no han de succeir a la meva classe i en aquests casos cal treure tota l’autoritat possible. Ara, pel que fa al desenvolupament de les activitats del curs i al tracte amb els alumnes, és convenient utilitzar les eines del docent orientador, les quals són les més adients si tinc en compte el tipus de classe i la metodologia que faig servir habitualment.

Així doncs, aposto per l’equilibri, per la convivència del millor de dues cares d’una moneda docent que cal saber dosificar.