Fa poc El País va publicar una entrevista amb Roger Schank, expert en Intel·ligència Artificial i exprofessor de la universitat de Yale. En aquesta entrevista, Schank va tornar a insistir en l’abolició del sistema educatiu per crear programes més oberts i que donin llibertat als estudiants per descobrir el que de debò els apassiona. Però la proposta passa per impartir continguts útils per a aquesta finalitat. La resta de sabers són sobrers. Per a Schank, cal eradicar de les escoles l’àlgebra, la física, la química o la literatura. No ho entenia… I mentre llegia l’entrevista, vaig adonar-me que el “gurú” ja no molava tant.
Per a qui no el conegui, Schank és un personatge que ha sacsejat la pedagogia a cop de titular. Cada conferència, cada entrevista o cada publicació seva és sempre objecte de curiositat per saber què dirà. Entre altres afirmacions, defensa idees com les següents:
– L’aprenentatge succeeix quan algú vol aprendre, no quan algú vol ensenyar.
– L’aprenentatge a l’escola tradicional és involuntari, no és divertit ni motivador.
– Els objectius de l’ensenyament-aprenentatge els marca l’escola, no l’alumne.
– L’ensenyament no té en compte els interessos de l’alumne.
– El tractament de l’error és negatiu, no s’aprofita per millorar l’aprenentatge de l’alumne.
– Només s’aprèn a través de la pràctica (learning by doing).
– El professor/a deixarà de ser el vigilant de la informació per esdevenir guia de l’aprenentatge.
– Les TIC han de servir per generar experiències que no es puguin aprendre de cap altra manera.
– L’educació ha de ser sota demanda. És a dir, sense lectures ni exàmens, amb cursos que ensenyin habilitats del món real, que siguin experiències basades en el learning by doing.
Des que el vaig descobrir al programa Redes, m’he interessat pels avenços que pogués fer en això del learning by doing. I confesso que les propostes de Roger Schank sonen força bé. Fins i tot, he arribat a defensar-les i m’han servit d’inspiració en el meu bagatge com a docent. Crec que el sistema educatiu es basa en la memorització i que necessita de més pràctica, hi ha la necessitat de canviar aspectes per tal de donar protagonisme a l’alumne, a crear autonomia des de l’experiència real, significativa dels continguts. I pel que he pogut copsar durant aquests anys, capgirar la truita i avançar cap a aquesta panacea no és senzill i necessita alguna cosa més que un eslògan pedagògic. De tota manera, crec que el fons de la filosofia de Schank és vàlid. Ara, i com acostuma a passar amb aquest tipus de professionals, els gurús de la innovació educativa, no concreta la forma. I encara menys la finalitat de tot plegat.
Però després de llegir l’entrevista a El País, vaig entendre quina era la finalitat de la filosofia learning by doing per a Roger Schank. Durant la conversa, ell sosté que cal destruir el sistema educatiu perquè està pensat per a intel·lectuals, omple el cap de sabers “inútils” i no està basat en les necessitats reals dels estudiants. Per a Schank, doncs, hi ha molts continguts innecessaris que cal eliminar de les escoles. Però l’objectiu no pot ser destruir el sistema educatiu. I menys per implantar un altre que “deixa fer” a l’alumne segons els gustos. El que potser oblida Schank és que per desenvolupar l’autonomia es necessita temps i molta dedicació. A més, en la recerca de l’autonomia, no es pot descartar cap corrent pedagògic per més tradicional que sigui, no es pot renunciar a cap metodologia que podria connectar els estudiants amb l’aprenentatge. Descobrir què ens agrada i que no requereix de molta psicologia, molta autoanàlisi i reflexió per part dels alumnes. I és clar, també per part del professor per tal de desvetllar habilitats, de reforçar-ne de noves, de generar interès i de saber gestionar les emocions en el procés de descobriment dels alumnes i de les seves capacitats en el món que els ha tocat viure. De tot això no en parla i és LA CLAU per fer que aquest mentre fem aprenem tingui sentit. Si no, em temo que Roger Schank aboca els alumnes al mateix que vol destruir: a la creació de persones útils per al mercat laboral.
I, malauradament, Schank redueix la seva pedagogia a això quan diu sense embuts que s’han d’eliminar matèries perquè no són útils. A veure, útils per a qui o per a què? És clar que conèixer El Quijote no ajudarà als alumnes que vulguin esdevenir cirurgians o la taula dels elements químics per construir un poema. Però hi ha molts sabers “inútils” que poden ajudar a interpretar, a criticar i a saber valorar les opinions dels altres. I al capdavall, no és això un molt bon motiu per fer àlgebra o literatura?
Eliminar sabers perquè no són útils és antipedagògic. Com a professor de llengua i literatura sé que costa fer connectar Cervantes o Shakespeare i fer-ho atractiu als ulls dels alumnes. De fet, no espero que acabin llegint tots aquests clàssics, però ja serà un pas endavant que es plantegin per què s’ha d’estudiar o si es pot connectar amb pel·lícules, altres obres, sèries properes als alumnes.
La dèria, però, d’eliminar continguts i matèries fa que els estudiants només aprenguin allò que els agrada o que els proporcioni oportunitats laborals. El mal del learning by doing és aquest, amics i amigues. Si el fonament de l’educació és que els alumnes han de formar-se per buscar una feina de futur -sovint lligada amb les TIC-, estarem vinculant el sistema educatiu amb les necessitats del sistema econòmic. I encara que els alumnes acabin davant d’un ordinador tot utilitzant simuladors que els generen experiències d’aprenentatge, no deixarà de ser un reflex d’aquell sistema educatiu del segle XIX al qual l’amic Schank vol veure mort i enterrat. I el pitjor de tot, no deixa desenvolupar la cultura dels estudiants, el desig de saber per saber, mata la seva curiositat, no permet la comprensió de tot el que els envolta ni construir un esperit crític. En definitiva, els anul·la com a persones humanes.
Fa temps que intento no enfrontar pedagogies a les meves classes, ja que m’ha generat més d’un conflicte amb els alumnes i amb mi mateix. És cert que no em sento còmode amb l’ensenyament tradicional, però no es pot ignorar. M’agraden les propostes innovadores, sí. Però no cal abraçar-les tan fort perquè és el que “està de moda”. A més, sovint esdevenen fum i, com a tal, s’esvaeix davant dels nostres ulls. L’únic benefici va a parar a les butxaques dels pedagogs invisibles, aquells que són omnipresents a conferències i saraus educatius, es deixen veure a les xarxes socials, però han desaparegut de l’únic lloc on són -o serien- realment útils: de les aules. Malauradament, i així com bé comentava un amic, sovint hi ha persones que tenen interessos econòmics més que no pas pedagògics.
Jo crec en la pedagogia, en les metodologies que treuen el millor dels alumnes. I d’aquestes no només n’hi ha una. I menys una que retalla sabers, opinió, esperit crític i visió més àmplia de la vida. Així doncs, la millor metodologia és la que s’adequa als alumnes, la que entén la diversitat a l’aula. I el learning by doing no ho fa. Què t’ha passat, Roger Schank? Ja no moles tant!
PD: La foto que il·lustra aquest post ha estat retocada lliurement per mi. L’original és del diari Cinco Días. Schank, col·lega, no m’ho tinguis en compte! ; )