Dedicar-se a l’educació d’adults és una tasca complicada. Però, a dia d’avui, no podria fer cap altre tipus d’ensenyament. És clar, no me’n penedeixo de la tria que vaig fer en el seu moment. De fet, podria dir-se que, en el meu cas, dedicar-m’hi era un pla premeditat.
Ja a les acaballes de la carrera universitària, tenia interès per la formació d’adults. I per més que la majoria dels que volien entrar al món de l’ensenyament es decantava per entrar a Secundària, a mi em cridava l’atenció l’ensenyament a persones adultes, potser motivada per la meva trajectòria acadèmica. I des del 2003, quan vaig oferir-me de voluntari a l’Aula Oberta de Tona, no he parat d’aprendre de cada curs, de viure èxits i fracassos, de posar a prova tot el que havia après, d’il·lusionar-me i de desencantar-me. Tota aquesta dècada llarga he pogut evolucionar com a professional. Però, malgrat això, puc dir amb total rotunditat que encara em sento un principiant.
Ni de bon tros ho he après tot d’aquest ofici! I dubto que algun dia ho faci. Encara ara hi ha rastre del professor novell que va començar a l’Aula Oberta de Tona i s’hi va quedar. Que com ho noto? Mira, tinc diversos tics que no he abandonat, com ara els següents:
– Malgrat els anys d’experiència, sovint m’estresso i m’angoixo quan preparo classes, quan sé que hi ha una sessió especial on haig de posar en marxa una nova proposta per als alumnes. Sí, hi ha moments d’autèntica por davant l’escenari que és l’aula.
– Reflexiono molt sobre el tipus de models i metodologies més adequats per als meus grups. Com diria el poeta, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Conservo l’ímpetu i la inconsciència d’aplicar les teories pedagògiques que em van ensenyar i que vaig viure a la carrera, als postgraus o al màster. Però no puc evitar sentir-me atret per la innovació. Així, penso i penso com treure el millor de la tradició i de la innovació per al benefici de l’alumne. I com a professor que sóc, dubto de tot. És una situació no incòmoda, però sí estressant i típica d’un “novell”.
– Tot i que aquest curs he començat a temporalitzar les classes amb més criteri, sí és cert que la gestió del temps en general em provoca maldecaps. Sovint culpo d’aquesta qüestió a la pròpia inèrcia del grup, el qual demanarà avançar o no en el recorregut didàctic que he dibuixat prèviament. Tot i així, saber aprofitar el temps per preparar la classe, planificar les tasques i corregir-les són assumptes encara pendents… i un dels típics problemes dels principiants.
– He descobert que m’agrada dissenyar cursos, unitats didàctiques, tasques, exercicis i activitats. Què carai, se’m dóna molt bé! Sóc dels creen material per a les classes. Però vull fer tantes coses, vull explicar tants conceptes i fer-ho de tantes maneres, vull portar a terme tants projectes que, finalment, acabo en un oceà de dispersió del qual haig de sortir ajudat pel sentit comú… que en tinc! Ara, una cosa no treu l’altra. Sí, ho confesso: sóc un somiatruites, com ho era fa 13 anys i -crec- que ho seré sempre.
– Finalment, i com a bon somiatruites, encara visc situacions en què la realitat fot una clatellada a la idea de com anirà la classe. Em sorprèn com la meva classe imaginària no s’assembla a classe real, fet al qual no m’hi sé acostumar. Sí, no és el mateix la planificació de la classe en paper que l’execució de la classe en realitat. Visc en el conte de la lletera, però en clau professor d’adults. I no és cap cosa negativa, però sí és un tret característic del principiant. Quan ja tens uns anys d’experiència es comprova de manera fefaent que -sovint- les millors classes són les que no estan del tot planificades.
Per tot plegat, no vull deixar mai de ser principiant. Perquè ser principiant t’ajuda a mantenir una actitud receptiva i positiva vers la millora docent. Si sóc principiant, m’il·lusionaré amb cada petit triomf a l’aula, m’equivocaré, hauré de rectificar, … I el que és més important: sempre estaré en constant aprenentatge, anàlisi i reflexió. Sí, vull ser un principiant (amb experiència)!
Related
– Tot i que aquest curs he començat a temporalitzar les classes amb més criteri, sí és cert que la gestió del temps en general em provoca maldecaps. Sovint culpo d’aquesta qüestió a la pròpia inèrcia del grup, el qual demanarà avançar o no en el recorregut didàctic que he dibuixat prèviament. Tot i així, saber aprofitar el temps per preparar la classe, planificar les tasques i corregir-les són assumptes encara pendents… i un dels típics problemes dels principiants.