Com sabeu, treballo en una escola d’adults municipal. He treballat pràcticament tota la meva vida laboral en aquest centre. Són gairebé 15 anys dedicat a aportar el millor de mi a un projecte que, a dia d’avui s’ha desdibuixat força. Per aquest motiu, aquest curs s’han engegat converses per tal d’arribar a acords laborals i organitzatius que permetin crear la base per refundar el projecte de centre. Després de tot el que ha succeït els darrers anys -i que he anat explicant al llarg de diversos posts– no em sento ni optimista ni pessimista pel que pugui sortir d’aquestes negociacions. Però aquest procés m’ha permès reflexionar sobre una qüestió que volia compartir amb vosaltres: la fragilitat dels centres municipals.

Un centre municipal d’adults ja és fràgil des del moment en què hi ha canvi de regidor/a d’ensenyament cada quatre anys. I per complicar-ho encara més, és possible que sigui d’un color polític diferent -i contrari- al que hi havia anteriorment. Però també s’haurà de tenir en compte els seus coneixements i la seva sensibilitat vers l’educació en general i la d’adults en particular. Tot plegat és força incert.

Si hi ha sort, el regidor/a de torn aportarà molt al centre d’adults, deixarà llibertat de maniobra perquè el projecte de centre avanci i es desplegui. Confiarà en l’equip directiu i docent perquè té reunions amb tots ells, treballaran plegats en la millora educativa del municipi, aportarà idees que casin amb el projecte per fer-lo encara més gran, serà just i objectiu a l’hora de decidir l’eliminació d’un curs o de prendre una decisió que afecti al centre. En altres paraules, el regidor/a entendrà que una escola no és una acadèmia, sinó un servei que suma benestar, futur i qualitat de vida al municipi.

L’arribada d’un nou regidor, doncs, no pot destruir el projecte de l’escola. I tampoc fer que imperi la seva llei. És per això que la direcció i el claustre del centre municipal sovint temen l’arribada del nou regidor/a. Per evitar-ho, s’haurien de pactar diverses normes quan es realitzin els canvis de regidories entre els entrants i els sortints. Més enllà de les suspicàcies, dels egos i dels rumors, s’ha de pensar en les persones i en el millor per al centre. Regidors, regidores: es pot deixar petja sense necessitat de sacsejar l’escola i el projecte. Escolteu l’equip directiu, confieu en ell i trobareu la manera de ficar cullerada en un projecte que és de TOTS.Però per més voluntat que tingui el regidor/a, hi ha un element que -probablement- fa que porti la fragilitat quasi bé al límit: el pressupost. A ulls dels ajuntaments, una escola d’adults és una despesa. I ha de procurar que sigui rendible. I compte, que no passa res! Entenc que es parli en aquests termes.

Sé perfectament que els ajuntaments no tenen les butxaques foradades, han de controlar la despesa. Un servei de les característiques d’un centre d’adults té un cost que, sovint, costa d’assumir. Els ajuntaments que aposten per aquests centres fan esforços perquè es mantinguin. A més, són poques les subvencions que hi ha per garantir o crear projectes al marge de la formació reglada. I les poques subvencions que hi ha, tenen requisits que alguns centres tampoc poden complir.

Dit això, el que tampoc es pot pretendre és que s’assumeixi un servei amb condicions precàries. Un centre d’adults val diners, mantenir un claustre val diners, dotar-los d’un nombre equitatiu d’hores lectives i no lectives val diners, plantejar projectes nous val diners, innovar als centres d’adults val diners, equipar els centres amb recursos i tecnologia val diners, renovar els espais i els mobiliari val diners. I si es pretén fer tot això sense invertir-hi, molt em temo que el centre es veurà abocat a l’estancament del projecte, la frustració dels docents i al fracàs de l’escola com a projecte educatiu.

No és tremendista aquest darrer paràgraf. He vist com escoles municipals van tancar les portes. I un dels motius més importants va ser l’econòmic. Per tant, no es pot viure al marge de la realitat econòmica. Però tampoc la realitat econòmica ha de ser un impediment per construir un centre municipal d’adults solvent i amb futur. En aquests casos, cal adaptar el projecte a aquesta realitat econòmica. Entenc que és fàcil dir-ho però alhora complicat. Perquè parlem d’equilibrar plantilla, projecte educatiu i oferta formativa amb la situació econòmica dels ajuntaments.

Ara, tot i que la realitat económica és tossuda, s’ha de comptar amb la imaginació i les idees dels docents per tirar endavant els projectes, amb la voluntat dels ajuntaments i amb el treball conjunt per fer créixer de mica en mica aquest espai tan necessari com és el centre municipal d’educació d’adults. No hi ha despesa que no es pugui pagar si professors, regidors i ajuntaments hi treballen plegats. No hi ha una altra solució: entesa, confiança… i endavant!Per últim, i no més important, un centre d’adults pot acabar per esquerdar-se si els ajuntaments qüestionen la seva funcionalitat. Per sobre del fet econòmic, per sobre del fet educatiu hi ha la creença en el servei públic del centre. Els ajuntaments creuen o no creuen en l’educació d’adults? Aquesta és la pregunta del milió. I la resposta sobre la qual depèn tot el que he exposat fins ara. Sortosament, la gran majoria de municipis estan convençuts que tenir un centre d’educació d’adults és un actiu de gran valor. La seva tasca de cohesió social, de generar possibilitats de futur a l’entorn és molt valuosa. I aquest és un element que no hauria de passar desapercebut als alcaldes i regidors d’ensenyament. Des d’aquí els demano que, al marge de fixar-se en les xifres, tinguin en compte que darrere les xifres hi ha la il·lusió de molts alumnes que volen formar-se, créixer i millorar. Potser el rèdit no és immediat, però quan sorgeix dura per sempre. Creure en l’educació d’adults d’abast municipal és creure en les oportunitats dels nostres veïns, familiars i amics. I és que no hi ha capital més important que el capital humà, el qual és capital que beneficia al municipi. I el farà créixer, segur.

En definitiva, en aquests 15 anys de dedicació a un centre municipal d’educació d’adults les he vist de tots colors. I la conclusió que en trec és que, malgrat aquesta fragilitat, cal creure en l’educació d’adults minicipal. Jo hi crec, i sóc conscient dels entrebancs econòmics i polítics que ens podem trobar. Però després penso ens els alumnes i m’assalta una força invisible i constant que m’empeny a lluitar contra aquesta fragilitat. Només espero que mai no m’abandoni. En això estic ara… lluitant per no acabar de trencar-me. Hi posaré voluntat, esforç i il·lusió… perquè crec en el futur dels centres municipals d’adults.