Hi ha dies de tot en un institut. I encara més a l’institut Baetulo. Crec que encara no havia tingut una vivència com la que he protagonitzat al llarg dels més de 4 mesos que hi he estat. Abans d’entrar en matèria, vull dir-vos que necessitava explicar aquesta experiència. En especial, el que he viscut en un dels tres grups on he fet classes de llengua catalana. Necessito explicar-vos-ho perquè, com ja sabeu tots els que el seguiu, m’agrada analitzar els fets, reflexionar-hi per, finalment, obtenir-ne un aprenentatge. I us asseguro que n’he tret més d’un!

La història comença en un curs de 2n d’ESO. Com deia, n’he tingut 3 grups, però aquest ha estat, sens cap mena de dubte, el que més feina m’ha donat (i a la resta de professors, també!). En línies generals, i si parlem de l’àmbit actitudinal, eren caòtics en tots els aspectes. Era difícil enganxar-los a les classes, hi havia constants interrupcions, l’ús del mòbil a classe era malaltís; i segons el dia, assistia a alguna que altra “performance” típica de l’edat, la qual acabava sovint amb expulsions.

I és que les tenia totes en contra. Per començar, vaig entrar a mig curs. A més, ho vaig fer en substitució de la Pilar, una professora que ha dedicat gairebé tota la seva vida al Baetulo. Era (i és) estimadíssima entre els alumnes. I li tenien la mida presa a les seves classes, un altre element en contra perquè cada dia havia de reconstruir aquest pont amb les inevitables comparacions. En converses prèvies amb ella, em va posar en antecedents i vaig seguir fil per randa els seus consells. Vaig tenir una sort immensa perquè la Pilar són d’aquelles persones que ho han viscut tot. De seguida que la vaig conèixer vaig entendre per què tothom la troba a faltar en el centre. És generosa de mena i encomana passió per l’educació. I en tot aquest temps que he passat al Baetulo, he comptat amb ella SEMPRE que li ho he demanat. Li tinc un respecte absolut i només puc fer que escoltar i aprendre de Mestres com ella. Per aquest motiu, vaig decidir entrar a les aules de 2n amb la lliçó de la Pilar apresa, especialment en aquest grup.

Les primeres setmanes tractava de justificar qualsevol acció. No tant per mi, sinó per ells. I els deia això reiteradament: -“No hi notareu excessius canvis”. Però malauradament era com parlar amb les parets. En aquells moments vaig pensar que tant els feia la manera de fer les classes. Era el nou profe, el substitut, i m’havien de posar a prova. I no cal oblidar un altre detall: era el professor de llengua catalana.

Imatge extreta del web del centre.

Per a tots aquells que diuen que el castellà està amenaçat a les aules, us donaré una dada: en tot el curs, el 99% dels alumnes dels 3 cursos de 2n d’ESO no utilitzaven el català a la classe de català. De fet, i en aquest grup concret, en determinades ocasions, provocava un cert rebuig i comentaris irònics a causa de la situació política. A mi em veien com “l’indepe”. I en cap cas és així. Tampoc no ha d’importar si ho sóc o no: jo a classe de català faig català. Sembla un tòpic, però ho havia de dir. M’estimo el català i la meva missió és que el sàpiguen utilitzar en tot tipus de situacions; però, tot i els intents, acabava per defensar/justificar que el català no és menys llengua que cap altra. Ni pretenc “adoctrinar-los” ni que la canviïn pel castellà. Déu me’n guardi! En canvi, tinc la sensació que els alumnes veuen el català com a llengua intrusiva, que obliguen a fer-la els polítics. És per això que feien esments constants a la meva suposada condició d’independent, de no ser espanyol. I què voleu que us digui, a mi em preocupa.

Però potser no hauria de preocupar-me tant. De fet, tenien el mateix discurs per a l’anglès: és obligatòria, no els fa falta estudiar-la perquè no la faran servir, … També tenien excuses semblants quan els demanaves que llegissin a l’hora de la lectura o amb l’assignatura de música! És evident que, en el cas del català -i potser el de les esmentades assignatures-, els nens ho diuen perquè ho hauran sentit en algun lloc. I no hi ha cosa més contraproduent per a l’aprenentatge que els prejudicis.

De tota manera, guardo esperances en aquests alumnes. Penso que la gran majoria, passada l’escolarització a secundària, milloraran el seu nivell de llengua catalana. Però caldrà picar molta pedra perquè la facin servir en l’ambit oral i escrit, la practiquin i, sobretot, entenguin que la llengua catalana (i altres llengües) obre moltíssimes portes, més de les que ells s’imaginen. No serà fàcil i és un repte que m’hauria agradat afrontar-hi. Hi ha feina per fer tan emocionant i engrescadora que em sap greu no continuar en el Baetulo per poder aportar-hi el meu gra de sorra.

Amb el temps, vaig mirar de modificar alguns aspectes metodològics, amb classes més participatives i obertes. Però no va funcionar. Em va sorprendre (i frustrar) molt que responguessin millor a les classes de prendre apunts que a altres propostes. S’agobiaven quan hi havia una sessió “diferent”. A més, cal sumar la dificultat afegida de l’assistència i el constant ritme de cranc: avançàvem dos passos i tornàvem un pas enrere en els continguts.

Amb aquest espectacular batibull, m’havia d’encarar quan entrava a l’aula. Però jo ho trobava apassionant: cada dia era un repte que podia anar bé o que podia ser un desastre absolut. I no és això un dels millors alicients de ser professors? Per a mi, aquesta insana però esperonadora incertesa és el que dona sentit a tot. No podia fer cap altra cosa i per això en cap moment perdia l’esperança. Si una cosa tinc és perseverança. Així que intentava guanyar-me’ls cada dia. I crec que, en certa manera, ho vaig aconseguir.

El temps d’adaptació va donar lloc a la creació del meu propi espai i tarannà a l’aula. Com deia, vaig aprendre a seguir el seu ritme, a acostumar-me a les seves necessitats i manera de fer. Podem dir, doncs, que vaig aprendre a conviure amb els alumnes. I tot gràcies al fet d’anar sempre de cara. Al capdavall, feia el que estava acostumat a fer en els meus anys a l’escola d’adults. I no és cap bajanada dir que els meus alumnes de 2n tenen molts punts en comú amb els meus alumnes de GES que tenia al Centre de Formació Permanent d’Osona Sud. Procurava entendre’ls, tractar-los com a petits adults. I penso que aquest acostament desacomplexat em va ajudar.

Fruit d’això, els alumnes van agafar-me confiança. Aprofitava llavors  per recordar-los en tot moment el següent mantra: el meu objectiu principal era que tothom aprovés llengua catalana. Suposo que era una manera de dir que no era cap amenaça, que venia en son de pau. I seguiria aquest mantra fins al final! Jo estava disposat a deixar-m’hi la pell perquè aprovessin. I és clar, perquè aprenguessin! Però en la seva escala de valors, el més important és aprovar. Pot ser una idea de l’educació resultadista i buida, però per a ells (i molts pares), aprendre significa aprovar. I no passa res! És clar que no la comparteixo. Però la puc arribar a entendre si em poso en la seva pell.

I aquí està la clau: ens hem de ficar en la pell dels alumnes. Com a professors, hem de saber adaptar-nos a la classe, saber respirar i entendre com aprenen, com podem aprofitar els seus punts forts i minimitzar els febles. Potser amb més marge de temps hauria pogut fer canvis més dràstics en la metodologia, Però jo vaig optar per adaptar-me al que ja s’hi estava fent, ja que era adequat per a aquests alumnes.

Vaig entrar també en un moment important del curs, a la tercera avaluació. Els alumnes de 2n d’ESO es jugaven el pas al 2n cicle. I és clar, volien aprovar totes les assignatures. En el cas de llengua catalana, els alumnes del grup de 2n (del qual us estic parlant en aquest post) sabien de fa temps què avaluaria i com ho avaluaria. Era també el trimestre on m’encarregava de totes les notes de l’avaluació. Les del 2n trimestre quasi ja estaven cantades. La Pilar ja havia deixat pràcticament enllestida aquesta feina abans que jo hi arribés l’1 de febrer.

Una de les coses que més he repetit durant el curs era la llista de tasques que s’havien de fer per aprovar l’assignatura. I no eren tasques especialment complicades: superar un examen, tenir la llibreta de l’assignatura al dia, escriure un text (poètic) i fer unes activitats sobre la lectura obligatòria. A més, sabien perfectament que s’havia de d’afegir una nota de l’hora de lectura i, sobretot, de l’actitud. No hi havia trampes: tot era perfectament conegut per tothom. I recordo haver parlat de l’avaluació en més d’una ocasió per no generar dubtes.

Malgrat això, vaig donar moltes oportunitats per tal que aprovessin. Per exemple, a l’examen van portar una xuleta pactada entre tots: un mapa conceptual molt bonic sobre els verbs. A més, després de corregir-lo, vaig oferir la possibilitat de millorar la nota si resolien a casa les preguntes que no havien anat bé i responien a un parell de preguntes de reflexió sobre l’aprenentatge de la llengua. A banda de tot això, vaig allargar en el temps el lliurament de les tasques. Em vaig menjar amb patates els terminis. I no em sap greu perquè prioritzava que entreguessin la feina. Ara, tampoc els esperava eternament!En fi, tot eren avantatges per a ells. Malauradament, no tothom els aprofitava. Dels tres cursos de 2n, aquest del qual us n’estic parlant va ser el que menys va complir. I no sé si vaig fer bé o no, però amb determinats alumnes em vaig arribar a preocupar fins a un extrem massa personal. Potser vaig mimetitzar-me massa amb aquells alumnes, però era inevitable. Vinc de l’educació d’adults, he tingut oportunitat de veure alumnes trencats anys després de passar pels instituts. Vaig sentir-me (massa) responsable ara que els tenia just a l’altra banda, en el moment adequat, el qual, i encara que no ho sembli, pot ser tan transcendent per al seu futur acadèmic i personal. Segurament m’he posat massa responsabilitat a la motxilla, però no he pogut evitar-ho. Des que estic a secundària, és un sentiment que ha crescut de manera exponencial. L’estima que els agafes és molt gran, encara que en determinats moments te les facin passar molt putes. I sento fortament aquest lligam. I si suspenen, em preocupo i miro la manera d’ajudar-los per capgirar els resultats.

És per això que no vaig poder evitar plorar perquè una alumna d’aquest segon tan difícil va suspendre l’assignatura. No vaig entendre la seva reacció: va llançar la taula a terra i tot el que havia al seu pas. Per posar-vos en antecedents, a mitjans del tercer trimestre va començar a fer un canvi actitudinal molt important i va adonar-se de la importància dels estudis. No és que tingués el millor dels comportaments, però anava fent passets que indicaven un canvi a l’aula. Jo era el primer que volia “premiar” aquest canvi, però crec que el va fer una mica tard. Vaig dir-li que, molt a pesar meu va suspendre, ja que no havia lliurat part de les tasques. Vaig entendre el seu enfadament. Als seus ulls, havia fet un pas enorme, s’hi havia esforçat molt. I fer-li veure que no era del tot així era perdre el temps.

Va ser llavors quan em vaig veure desarmat. I em va envair una mena de sentiment de fracàs vers ella. Ella repetia una i altra vegada que tot el que havia fet no havia servit per a res, que no valia la pena esforçar-s’hi i que potser hauria de deixar estar els estudis. Vaig sentir dir-li aquestes paraules i se’m va fer un nus a la gola. Estava davant d’un moment de fracàs ja no escolar, sinó personal. I sabia com podia acabar això. Era en el moment precís i em vaig veure sobrepassat per la situació. Com vaig poder li vaig dir que estava molt preocupat pel que havia dit i que, si us plau, intentés comprendre per què no havia aprovat. També li vaig dir que l’ajudaria a recuperar l’assignatura. Tornava, doncs, al mantra. En aquell moment no podia dir res més. Sé que ella es va sorprendre quan em va veure plorar. I diria que tot plegat va fer-li reflexionar. No en tinc cap dubte d’això.

Al dia següent, no sabia com reaccionaria ella… ni jo. Quan em va tocar anar a classe, ja li vaig veure el llautó. Encara interpretava el paper d’ofesa. Però sabeu què? Va començar a fer el dossier de recuperació. Jo no vaig dir-li res. Vaig fer-me l’orni. De ben segur que va guanyar el sentit comú, la seva veu interior (o consciència) del canvi li devia dit que havia tingut una reacció exagerada i que havia d’aprofitar la mà estesa del profe. Però no només va aprofitar aquesta mà estesa, sinó que va aprofitar també la de les seves companyes, les quals van ser de molta ajuda per, ara sí, aprovar llengua catalana. I ella contenta. I jo, encara més.

No śe què serà d’ella el curs vinent. Però crec que aquest cop de realitat pot ajudar-la a millorar en aquest procés de canvi que ha iniciat al final del darrer trimestre. Jo ho espero i ho desitjo. Quan va saber la nota de la recuperació, va somriure. I va ser el somriure més bonic de tots. No calia dir res més. No n’hem parlat més d’aquell moment, tot i que jo volia parlar-ne. M’hauria agradat dir-li per què va aprovar amb tot de detalls. Però no calia. Ens ho havíem dit tot amb aquell somriure i la meva cara de satisfacció. La mateixa cara que vaig fer mentre corregia els treballs i exàmens de la resta de companys i certificava molts més aprovats que suspesos. En definitiva, el grup més complicat de segon d’ESO va saber aprofitar l’oportunitat.

Sí, ara caldria remarcar que la majoria van fer-ho tot a darrera hora, de pressa i corrent, etc. I què? També es guanyen partits en el temps de descompte. Que fa ràbia que no dosifiquin l’interès per l’assignatura al llarg del curs i esperin al darrer sospir per fer la feina? I tant! Però aquesta és una tasca de llarg recorregut. És per això que penso que, després de tot, sé que no només han aprovat. Jo estic molt convençut que han après. Potser no ho puc comprovar de manera empírica. Però cada vegada que mirava als ulls dels meus alumnes del Baetulo, podia veure tot el que havien après, comprendre de quina manera ho havien fet i saber què havia de fer per assegurar-los aquests aprenentatges.

En resum, aquest any al Baetulo ha estat un curs on he pres contacte amb l’educació real, sense cap filtre i amb una intensitat que enganxa. Hi ha qui evitarà centres com el Baetulo per la seva complexitat. Què voleu que us digui? Doncs ells/es s’ho perden! No he crescut tant en tan poc temps a nivell professional! Hi ha tants reptes apassionants per afrontar! Espero que els companys que deixo els afrontin amb èxit. I també espero que els alumnes que ara promocionen a tercer aprofitin al màxim uns professors que sabran donar-ho tot per ells. No sabeu quina sort en teniu!