De totes les coses que m’han succeït darrerament en l’àmbit laboral, el pas d’adults a secundària ha estat, sens dubte, el moment d’impàs més important que he viscut fins ara. D’aquest moment concret, ja n’havia parlat aquí. Fins i tot havia fet un vídeo! Això que llegiu, doncs, és una extensió d’aquell post. Amb la «calma» que m’aporta el moment actual de pandèmia, amb temps per reflexionar-hi, volia compartir amb vosaltres alguns pensaments dispersos sobre aquest fet que, encara ara, em fa descobrir aspectes de la meva experiència com a professor.

Sense adonar-me’n, he passat més de dos anys vagant per instituts. Prats de Lluçanès, Piera, Badalona i Terrassa han estat fins ara destinacions on he après a moure’m (en tots els aspectes!) per la secundària. Però avui dia no puc estar més content, ja que des d’aquest any ocupo una plaça per a tot el curs. I en un molt bon centre de secundària. Com bé sabeu, vaig estar de sort amb els nomenaments perquè vaig tornar a l’institut Les Aimerigues de Terrassa. N’he parlat tant que no cal que us digui res més, oi?

Després de passar quinze anys al Centre de Formació de Persones Adultes d’Osona Sud, sortia de la meva zona de confort per incorporar-me a una nova realitat. I confesso sense enrojolar-me que vaig passar molta por. Em feia por no encaixar en la dinàmica del centre on anés a espetegar, en el tipus de projecte educatiu; em feia por la incertesa de no tenir destinació fixa, em feia por no fer-ho bé. Em feia por tot plegat, vaja!

També pensava molt en la relació amb el claustre. De normal no soc excessivament sociable. Vaig dosificant la confiança a mesura que va passant el temps. Jo ja no ho sé fer de cap altra manera. I el caràcter més aviat reservat pot fer pensar fins i tot que no m’assabento del que passa al voltant. Però ja us puc ben dir que no. Sigui com sigui, aquest tarannà fa que em dilueixi entre el claustre… fins que agafo confiança. Llavors, no hi ha res a fer. ; )

I no, no m’ajudava massa el fet de canviar de companys cada cert temps. A mi que ja em costa obrir-me, quan agafes confiança, s’acaba la substitució. O bé no poden reclamar-t’hi de cap manera. Acostumat com estava a l’etapa d’adults a veure en general el mateix equip, i al qual ja tenia la mida presa -perquè, a part de companys de feina, molts són grans amics-, a la secundària no podia encapritxar-me gaire amb ells. I m’ha sabut greu perquè a molts dels claustres per on he passat vaig agafar-los molta estima.

Però no hi ha mal que duri cent anys. El rol de «professor errant» va acabar agradant-me perquè em permetia conèixer móns educatius diferents, molts projectes, didàctiques diverses, alumnes magnífics i professors de tota mena. I m’he adonat que tinc la sort de saber encaixar en tots els centres on hi he estat. Moure’s per un institut, assimilar el seu projecte educatiu no és fàcil. I no m’ha costat gaire trobar-hi el meu lloc. No vol dir que, en determinats casos, estigués del tot d’acord amb les directrius o les decisions que es prenien. Però he après a relativitzar-ho i a conviure-hi, sempre aportant quan calia la meva opinió. Puc dur, doncs, que après molt en aquests dos anys als instituts. Malgrat els meus quinze anys d’experiència a l’aula i passant per tots els estats possibles pel que fa a càrrecs en un centre, no he esgotat encara les ganes d’aprendre. De tot arreu on hi he anat, de tots els professors amb qui he intercanviat conversa i treballs (fossin afins o no amb la meva manera d’entendre l’educació), de tots els alumnes amb qui he tractat, de les bones i males experiències a l’aula he tret aprenentatges enormes. I compte, perquè encara no ho he après tot! Vagi on vagi sempre tinc activat el «mode esponja». Perquè encara em considero un principiant (amb experiència).

De fet, aquesta experiència sí que “m’ha salvat el cul” en algunes situacions. Per exemple, les classes de 2n de batxillerat no són tan diferents de les de preparació de la prova d’accés a grau superior. I tot el bagatge a adults l’he pogut connectar amb experiències viscudes a la secundària. Això sí, aquesta vegada a l’altra banda, com si estigués en el passat dels alumnes que, per diversos motius, no acaben d’encaixar en el sistema educatiu i preveus que poden anar a parar a l’escola d’adults en el futur. És una sensació ben estranya, com la que devia sentir el Marty McFly a Back to the future!

Però diguem-ho clar: secundària és una altra història. Apa, ja he deixat anar l’expressió «cunyat» del post, però és ben cert. Aplicar mimèticament el que feia a l’aula d’adults a la de secundària no és ni imaginable. Acomodat com estava a les classes de, com a màxim, 15 persones, les classes de secundària de gairebé el doble d’alumnes requerien una altra mena de perícies que no sé si havia adquirit malgrat la meva experiència. Crec que encara no ho he après, però aquest any he començat a traçar un camí.

I és que, sens dubte, un dels aspectes més emocionants del pas a la secundària ha estat la capacitat de repensar-me i de millorar com a professor. En la meva obsessió per autoanalitzar-me (pràctica reflexiva strikes back!), m’he adonat que arrossego encara mals hàbits, com ara en el desenvolupament de l’avaluació. Per exemple no sé transmetre els criteris d’avaluació. O millor dit, els faig tan enrevessats que, després, em costa explicar-los. El cas és que no és conscient ni premeditat. Però em preocupa que això sigui una nosa per als alumnes. Em caldrà simplificar-los i guanyar tranquil·litat per a ells… i per a mi!

Però això no és tot. A això cal sumar el fet de no saber temporalitzar les tasques de classe. És cert que, a adults, feia classes d’hora i mitja o més. Evidentment, és impensable desplegar les activitats d’una classe d’aquesta durada en una de secundària. I m’ha costat adonar-me’n. Les activitats s’eternitzen perquè les penso massa en gran. Aquest curs, però, he après a mesurar-me i a aprendre a concentrar continguts en activitats més tancades i resolutives en un espai més curt de temps.

En aquest sentit, quan preparo activitats m’agrada seguir un fil argumental, un rerefons. És a dir, vull que tot el que faig a classe tingui una lògica que doni sentit al procés d’aprenentatge. Ara, soc jo l’únic que el veu. Els alumnes, sovint, acostumen a ser resultadistes, volen notes, saber si han aprovat. No volen saber que aquesta activitat connecta amb l’anterior, que l’altra els farà reflexionar sobre el seu aprenentatge de la llengua… Vull que ho sàpiguen, però si som realistes, em temo que, generalment, no els importa massa. I potser m’entesto molt a què en siguin conscients. Segur que tot pot ser més senzill… No hauria de capficar-me tant a l’hora de fer-ho visible als alumnes. És, per descomptat, molt més important saber connectar la llengua catalana i la literatura amb la seva quotidianitat. Per tant, caldrà buscar fils argumentals a partir d’aquesta premissa, sense renunciar a la creació de processos d’aprenentatge significatius.

També en aquests anys he tingut la sensació de frustració, d’haver perdut la connexió amb els alumnes a través de les activitats. Em considerava fins llavors no «innovador», sinó «diferent», tot i que no feia res més que enganyar-me. La bufetada que he viscut aquests dos anys en aquest aspecte ha estat forta. Però ha estat durant aquest curs, i especialment amb les activitats que he programat per al trimestre confinat que he acabat per recuperar l’autoestima docent. 

A aquesta recuperació m’ha ajudat  el fet de pensar activitats curtes i que tenen com a rerefons la COVID-19. He tornat als orígens, a preparar «reptes» amb enfocament comunicatiu, amanides amb elements de reflexió sobre la llengua, totes molt senzilles i en connexió amb la (maleïda) realitat de la COVID-19. A més, totes són variades perquè hi ha des d’expressió escrita fins a comprensió oral, passant per literatura i la creativitat artística. Quina llàstima no poder viure-les presencialment! Si voleu alguns detalls de què he fet, aquí podreu saber-ne una mica més.

El cas és que això ha esdevingut adrenalina per la vena i un camí a seguir explorant. És clar, no he inventat la sopa d’all, però per mi ha estat important: he sabut recuperar l’aprenentatge de llengua i literatura, connectar-lo de manera significativa amb el que viuen els alumnes. És aquest un punt de partida necessari que buscava a les palpentes durant aquests dos anys. Perquè fins ara tirava de veta, de recursos que utilitzava a adults. Alguns funcionaven, però d’altres, no. Sentir això ha esdevingut un petit triomf del qual estic molt satisfet.

I afirmaria també que ha fet molt en aquest avenç el nomenament de tot el curs. És la primera vegada en aquests dos anys que noto sentiment de pertinença a un lloc. La plaça a Les Aimerigues m’ha ofert la possibilitat de viure un curs sencer (i quin curs, tu!). A secundària encara no ho havia fet. De ben segur que el caliu que he trobat al centre, el fet de formar part del seu projecte ha estat cabdal per guanyar seguretat i acabar d’aterrar a la secundària.

Amb tot, puc dur amb orgull i sense enrojolar-me que hi estic molt a gust. He trobat un petit racó que puc anomenar «casa meva». Però no només això: també he trobat motius, companys de viatge i uns alumnes amb qui seguiré aprenent aquest l’ofici que més m’agrada. I he redreçat pilars del meu itinerari com a professor. No és pas poca cosa, carai! I encara que, de tant en tant, miro enrere i recordo educació d’adults amb nostàlgia, després miro cap endavant i veig un futur ple d’aprenentatges a secundària. Llavors, se’m remou alguna cosa a dins: és aquell aprenent inquiet que espera impacient tot el que ha de venir. I em diu que serà emocionant. De ben segur que així serà.