He dit prou. No puc més i deixo córrer la convocatòria de les oposicions de secundària. Després de rumiar-ho molt, he decidit posar el fre. I ho faig a contracor, perquè estava força mentalitzat a presentar-m’hi. Si a algú li interessa saber per què he pres aquesta decisió, si us plau, mantingueu-vos a l’espera.

Us poso en situació. Des de l’estiu passat vaig parar una mica la taula per preparar-me les oposicions. Vaig començar a llegir llibres d’aquests que ajuden a preparar-les, i vaig valorar la possibilitat d’apuntar-me a un d’aquells cursos de preparació tan «assequibles» de preu. Finalment, i després de decidir que m’ho faria jo solet, vaig començar el curs 19-20 amb moltes ganes. Tot semblava anar bé: tenia adjudicada una plaça per a tot el curs, seria en un centre ja conegut i on estaria molt a gust, faria classes als alumnes de 3r d’ESO, als quals havia tingut temps enrere a 1r d’ESO, seria cotutor d’un d’aquests grups de 3r… res no podia fallar! En aquest context tan idíl·lic i «tranquil» en l’aspecte laboral, em veia capaç de preparar en paral·lel les oposicions. Val a dir que durant el 1r trimestre només vaig llegir normativa i bibliografia per parir una programació «competencial». Però el meu dia a dia m’oferia la possibilitat d’avançar en la programació de les opos. Tenia clar que faria servir les unitats didàctiques que tot just començava a desenvolupar a les classes de 3r. Per tant, d’una manera o altra, ja treballava en la programació.

Passat el primer trimestre, el segon ja va ser el del cop de cap. Vaig començar a «barallar-me» amb les plantilles de la programació. Amb els companys de Les Aimerigues que, com jo, preparaven les oposicions, discutíem sobre aquesta qüestió i d’altres relacionades amb la convocatòria. Ha estat aquest grup un bon punt de suport, per cert! Finalment, vaig elaborar una plantilla de programació adequada, que complia amb els requisits normatius i, sobretot, amb la qual em trobava còmode. Era el moment de començar a redactar les primeres unitats didàctiques.

Era mig febrer quan començava a posar, en primer lloc, sobre paper i, després, sobre un document de text el primer esbós de les unitats didàctiques de la programació. Dintre de la meva organització interna, i tenint en compte que la convocatòria inicialment, era al juny, estava complint amb la planificació que m’havia fet al llarg de l’any. Però en paral·lel, començava a treure el cap, en aquell moment, una epidèmia anomenada COVID-19. A partir que entra en el tauler del joc, el coronavirus sacseja la vida tal com la coneixem. En el cas de la vida escolar, i no cal que entri en detalls, va irrompre amb menys tacte que un elefant en una terrisseria.

Va arribar el moment que esperàvem tots: el tancament de les escoles. Vist amb perspectiva, vam pecar tots d’ingenus. Esperàvem un tancament de quinze dies que van ser tot un trimestre. Des del primer moment, vaig deixar el treball de les oposicions, amb l’esperança de dedicar temps al llarg del confinament per posar-m’hi. Però no vaig dedicar-m’hi ni un maleït segon. La planificació va contagiar-se de la COVID-19 i la va deixar en quarantena, a la cua de les prioritats d’aquell tercer trimestre. Les jornades laborals van esdevenir maratonianes. Quan no era una reunió, era la preparació de les classes. O corregir activitats, o contestar dubtes dels alumnes, o anar empaitant els alumnes «desapareguts», o fer el seguiment tutorial a través de correus, trucades o videoconferències. Els dies passaven i la dedicació docent era completa. No vaig tenir opció de reprendre la programació. Perquè quan tenia un moment lliure, procurava estar amb la família, a ajudar les nenes amb les tasques escolars, a fer de pare i marit… o a desconnectar d’alguna manera de la jornada de treball, què carai!

En tot aquest temps molts opositors esperàvem per part del Departament d’Educació l’anunci –lògic d’altra banda- de l’ajornament de les oposicions. Si no m’erro, totes les comunitats autònomes que les havien convocat les van ajornar fins al 2021. Totes excepte Catalunya! I no ho entenc, de debò que no. Hauria estat un gest molt bonic per part d’Educació després de les dificultats viscudes al llarg del pitjor trimestre ever. No he rebut encara cap explicació que justifiqui el manteniment de les oposicions a Secundària enmig d’un perill constant com és el dels brots i dels rebrots. I no, no hi haurà marxa enrere: fa poques setmanes es van organitzar els tribunals, van distribuir els opositors… Com si no passés res! Clar que sí! A Catalunya no hi ha hagut pandèmia, és segur celebrar unes oposicions, els aspirants podran moure’s entre franges. D’aquesta manera, opositors de Tarragona hauran d’anar a Lleida o al contrari. I, com el meu cas, de la Catalunya Central a Badalona. Crec que ens hem begut l’enteniment.

Però espereu, que encara no he acabat! En un moviment inesperat, Educació, en comptes d’anunciar l’ajornament, va moure la data: de juny a setembre. A setembre!!! Com deia, pitjor no s’ha pogut fer. A quina ment brillant se li ha acudit convocar oposicions tot just quatre dies després de començar el curs més incert dels darrers anys? La preocupació al setembre hauria de ser la de preparar classes amb dificultats afegides per a aquest curs: no sabem si seran presencials o virtuals, haurem de programar classes que no són de la nostra especialitat, fet que caldrà coordinar-les amb els departaments i equips de nivell en general; haurem d’acostumar-nos al pla d’obertura que, com bonament pugui, posarà en marxa l’equip directiu perquè tot funcioni «amb normalitat». En fi, tot plegat és un despropòsit.I malgrat això, i després de tancar el curs, vaig decidir fermament tornar a la carretera. Tot i els esculls, els retards, la COVID-19, la poca sensibilitat del Departament per ajornar les oposicions; vaig reprendre la programació quan tot just vaig començar les vacances. Vaig marcar-me un horari, unes rutines de treball que han donat bons fruits en poc temps. He aconseguit (quasi) enllestir tres unitats didàctiques de les 9 que volia (i vull) afegir a la programació. I mentre per una banda obtenia resultats, per l’altra una veu em deia que m’aturés. I és que amb tot plegat, no he desconnectat del teclat. Semblava que no tenia vacances! Aquestes setmanes han estat la repetició en certa manera del que vaig arribar a viure durant el tercer trimestre: dedicació completa, sessions maratonianes de programació, «sacrificar» temps en família, temps d’oci, etc. Tornava a viure en la mateixa bombolla i no em trobava a gust. El cos i el cap em demanaven a crits desconnectar del tot.

I he dit prou. Deixo córrer la convocatòria de les oposicions de secundària. I, com comentava, ho faig a contracor perquè estava motivat, animat a presentar-m’hi. Però em temo que m’he quedat sense energies. Ara, amb força perspectiva, és quan penso que hauria fet bé d’apuntar-me a un d’aquells cursos tan «assequibles», de planificar-me d’una altra manera…, Però què havia de saber jo que patiríem una pandèmia!

La qüestió és que ho deixo per esgotament mental. Per més que el cor tingui ganes de treballar en la programació, el cap necessita socialitzar-se, necessita oci i, sobretot, descans. He vist les orelles al llop de la bloquejada mental i no en tinc ganes de cremar-me en ple estiu, en plenes vacances. I més quan en l’horitzó s’acosta un curs molt complicat, amb tantes incerteses com dificultats i el qual necessitarà la màxima dedicació per part del professorat. I aquesta ha de ser al 100% i des del primer segon.

Ara mateix, i amb el cor a la mà, us dic que no puc sentir-me orgullós de mi mateix. Per dins sento que m’he fallat. I és per això que encara ara trauria forces per continuar endavant. Perquè sí, és clar que podria fer l’esforç d’estudiar, d’acabar la programació, en soc perfectament capaç. Ara, a quin preu ho haig de fer? De cremar-me? De deixar la família a un costat? De patir el fet d’anar contra rellotge? De fer una programació de la qual sé que no estaré del tot segur de defensar com cal? De fer un treball i uns exàmens que podria fer millor amb més temps per preparar-me’ls? Sincerament, em sap greu, però encara més greu em sabrà si sé que em presento sense estar segur del que faig i amb el neguit de saber que la programació podria estar molt millor. Potser creieu que tot plegat és una mica estúpid. Al capdavall és una programació! Presenta qualsevol cosa i ja està! Prova-ho a veure si sona la flauta!, deveu pensar. Però no puc. No me la vull jugar. I encara que no us ho sembli, m’agrada estudiar, m’agrada fer el treball d’oposicions. Gaudeixo fent aquest treball, m’agrada perdre’m pels continguts, planificar les activitats, connectar-les amb les competències, lligar les unitats didàctiques i barallar-me amb mi mateix per l’avaluació més adequada. Vaja, que m’agrada fer que l’aprenentatge tingui sentit sobre el paper. I ja no per poder contestar les suposades preguntes del tribunal, sinó pel plaer de parir una programació amb significat, ideal però real alhora, la qual pugui traslladar-se del paper a l’aula. En definitiva, no vull que sigui un tràmit: vull aprendre de l’experiència també.

Així doncs, poso el fre. I no arribaré a les oposicions d’aquest 2020. Però no vol dir que abandoni la meva preparació. Simplement, baixaré el ritme de treball i durant l’estiu continuaré fent camí, gaudint del paisatge, i amb la vista posada en allò que ara mateix m’importa: la meva salut mental, la família i el nou curs. Mentrestant, seré una mica formiga. Sortosament, tinc feina feta de la programació que em servirà per a la propera convocatòria. Perquè a la vista tinc la convocatòria del 2022. Hi aniré preparat, amb el mode pandèmia i altres catàstrofes activat. I no hi haurà qui m’aturi. Una de les places serà meva. Però ara, em retiro de la cursa. Només em resta desitjar molta sort als aspirants. I que vagi molt bé.