Tot s’acaba. Fins i tot, les relacions més tòxiques. Amb ella he viscut un malson aquests últims anys. I ja n’he tingut prou. I per si no queda clar, no parlo de la meva estimada esposa, sinó de les oposicions. No cal que comenti tota l’experiència perquè ja la vaig exposar en el post anterior. La intenció ara és compartir el que m’ha empès a no presentar-me a la convocatòria d’oposicions. I parlar-li a ella a la cara, sense embuts ni mentides: amb claredat i sensatesa. Espero que ho entengui.

Estimada Opos,

Ens coneixem des de fa uns anys i no puc continuar enganyant-te: haig de deixar-te. Em sap greu no haver-me presentat a la cita del nostre compromís. Però em sembla que no estic preparat per a aquesta relació. Possiblement no entendràs la meva decisió. Tampoc no ho espero. Per això volia escriure aquesta carta.

Hem passat uns anys amb alts i baixos. M’agradava la idea de ser amb tu en aquells moments d’estudi, en les sessions on tu i jo imaginàvem situacions d’aprenentatge meravelloses, i les dibuixàvem amb Arial 11. Ara, pesen més els moments d’angoixa, on aprofitaves les meves febleses, m’utilitzaves com volies i em retenies sota la meva voluntat. Si això és amor, decideixo morir solter!

I és que, malauradament, van ser moments obscurs. Has aconseguit dominar-me i fer-me abandonar tot el meu món, allò que em fa ser jo mateix. He deixat de ser qui era. T’has incrustat dins el meu cap, com una nebulosa. Tot aquest temps he intentat orientar-me, traçar una sortida d’aquesta teranyina de fum que no m’ha deixat veure que, en realitat, no volia passar més temps amb tu. Sortosament, i caminant a les palpentes, he trobat una sortida en l’últim moment abans d’entregar-me a tu. L’escletxa s’ha fet cada vegada més ampla amb cada pensament que em construïa sense tu. I quan he tingut l’ocasió, m’hi he colat per fugir d’aquest amor que, per poc, acaba amb el meu esperit de lluita.

També haig de confessar que jo tinc la meva part de culpa. He estat dèbil i, probablement, t’he donat falses esperances. M’he deixat estimar perquè, no ho negarem, a tothom li agrada sentir-se estimat. No era la meva intenció enganyar-te, de debò. Valoro el temps que he passat amb tu i et juro que he estat sincer tots aquests anys. Ara, no puc comprometre’m de la manera que tu voldries. Crec que ets massa intensa per a mi.

Sé què estàs pensant: que soc un covard. No, estimada, no és covardia: és supervivència. El teu amor és com deixar un bloc de gel en el desert un mes d’agost. I jo, abans de fer-me fonedís, he pogut arrecerar-me sota un para-sol. No he pogut fer cap altra cosa que protegir-me de tu amb la distància, amb l’abandonament, amb una ordre d’allunyament autoimposada perquè la teva influència deixi de ser l’esquer de la meva feblesa.

Sortir del teu influx no ha estat fàcil. Però ho he aconseguit: torno a ser jo mateix qui parla, qui pensa, qui decideix… I decideixo viure sense tu. Necessito tot el meu temps, tota la meva energia, tots els meus dies i nits per llevar-me tard, passejar sense rumb, gaudir del so del vent entre les fulles dels arbres, gaudir de les olors dels senders, envoltar-me de nit… Necessito recuperar-me, literalment. I, novament, viure.

Així doncs, espero que ho entenguis. I no et culpis, si us plau! El motiu d’aquesta ruptura no ets tu: soc jo. Amb això vull dir que, tot i els mals moments, de tu m’emporto bons records. Però ara mateix no puc assumir un compromís com el que em demanes que accepti. Qui sap si, amb el temps, ens retrobem en algun institut, en alguna biblioteca, en el banc d’algun parc. I ens tornem a enamorar. Pot ser que, llavors, estigui preparat per al compromís. Ara mateix, només puc fer-te un petó i deixar-te anar. És la millor decisió que puc prendre avui.

Un petó,

Josep Miquel