L’altre dia una alumna em va demanar per què havia tret una nota tan baixa en el mòdul de Llengua catalana 2. El motiu era ben evident: no havia seguit el procés d’avaluació de manera regular. Tot i l’evidència, em va retreure el funcionament del sistema d’avaluació. I atès el seu enuig, vaig explicar-ho novament, malgrat que l’havia repetit abans, durant i després del desenvolupament del mòdul.

Em va saber greu el comentari i el menyspreu al sistema d’avaluació. Però més enllà de fustigar-me per les seves paraules, aquest episodi m’ha fet reflexionar sobre les expectatives dels alumnes en les avaluacions. Per ells, tal i com ho veig, els importa ben poc les teories educatives que s’apliquin al curs, o els objectius principals i secundaris que s’hi treballin. I molt menys volen que els compliqui la vida amb una avaluació “tan  estranya”. Al capdavall, els interessa aprovar i punt!

Tinc la teoria contrastada que els exàmens no serveixen per a res i que no són fiables per a avaluar l’adquisició dels continguts per part dels alumnes. Per això, he optat per una avaluació que posi de manifest que l’alumne sap utilitzar de manera pràctica els continguts de l’assignatura. D’aquesta manera, i des de fa anys, sóc un defensor del learning by doing i de l’enfocament comunicatiu com a base essencial per a la creació d’unitats didàctiques. I en tant que la base -diguem- ideològica la tinc claríssima, el sistema d’avaluació ha de ser un reflex d’aquesta manera d’entendre l’educació. I és justament això el que poso en marxa amb cada mòdul de llengua o de literatura.

En el cas concret de Llengua catalana 2, del qual ja n’he parlat al llarg d’aquest blog, he tornat a focalitzar l’avaluació en l’anàlisi i reflexió dels textos formals. Amb tot, els alumnes a finals del trimestre havien de ser conscients dels encerts i dels errors dels seus textos, saber exposar-los i, evidentment, saber corregir-los i millorar-los. Totes les proves restaven en un portafolis que es confeccionava al llarg del trimestre. Com bé és sabut, aquesta és una tasca que requereix perseverància, continuïtat i  voluntat de millora per part dels alumnes. I del que m’he adonat, arran de les crítiques d’aquesta alumna, és que no tothom acaba per comprendre ni la metodologia, ni el procés ni les finalitats. Llavors és quan arriben els comentaris, les comparacions amb altres sistemes d’avaluació, amb altres metodologies i, és clar, a ulls de l’experiència acadèmica dels alumnes, jo sóc el “raro”.

L’altre dia llegia a Twitter que l’avaluació ha de tenir un impacte positiu. I jo estic convençut que una avaluació que es marca com a un dels seus objectius que els alumnes siguin autònoms, que siguin capaços d’autoregular i extreure el màxim rendiment a les seves competències lingüístiques pot tenir un impacte positiu. Més que positiu, crec que necessari per formar persones crítiques i autosuficients, en un clar exercici de maduració curricular, ja que perpetua l’aprenentatge més enllà de les parets de l’aula.

Encara hi ha una creença cega en l’avaluació basada en l’assaig-error, massa obssessió pels resultats, etc. I prova d’això és el neguit dels alumnes a l’esperada nota d’una assignatura. Hem creat avaluacions competitives i poc reflexives que no responen a les preguntes què he après i com ho he après. Mentre als alumnes els interessi més el resultat que el procés que han seguit per arribar al resultat, no hi haurà canvi de xip.

Cal, doncs, molta pedagogia per saber valorar en la seva justa mesura el meu sistema d’avaluació. I em comprometo a explicar-lo mil-i-una vegades a la meva alumna i a qui faci falta. Potser no ho comprendrà avui, potser tampoc demà. Però estic convençut que una avaluació basada en l’aprenentatge reflexiu és la millor inversió per a una educació de qualitat.

Aquest és, doncs, el meu repte i l’assumeixo amb totes les conseqüències.