He decidit no preparar res per a aquest curs que comença. S’ha acabat programar cursos que encara no sé si jo seré el docent. És possible, fins i tot, que no hi hagi prou alumnes!
Aquesta és una de les realitats amb les quals cada any haig de conviure. I, és clar, no m’agrada. Sóc dels que planifiquen setmanes abans de començar el curs, dels que durant el mes d’agost ja preparen material del curs, dels que sospesa els pros i contres de les activitats mentre passeja per la platja. Però aquest any, no. És inútil organitzar un curs invisible. Llavors, per què perdre el temps?
Enguany viuré la docència amb un esperit nou, un esperit adolescent. Mudaré la pell del professor hipermetòdic i calculador per convertir-me en un paio senzill que construirà els cursos futurs en el present immediat. No faré volar coloms si és que els coloms no venen abans cap a mi. Que els alumnes que no conec vinguin cap a mi, que s’hi acostin com van ser, com vull que siguin, com a amics, com vells enemics*. Tant fa! Viuré l’aprenentatge amb tots ells de la mateixa manera: amb energia, amb ràbia, amb passió.
Vine, doncs, curs 2015-16! Et prometo que no porto cap arma perillosa, tret d’una pistola metodològica carregada de reptes, projectes i reflexions. I la dispararé indiscriminadament a l’aula. Els alumnes seran els protagonistes d’un espectacle que els farà creure en el futur, malgrat les adversitats. Aquest és l’objectiu: crear un futur en comunitat, obert a qualsevol experiència i aprenentatge. I, és clar, no puc fer-ho sol. Necessitaré dels futurs alumnes per tocar tots junts la cançó més enèrgica de totes. Només llavors saltaré de l’escenari, quan hi hagi públic!
Però mentre no arribi el dia del concert, hi ballaré sol, grenyes amunt i avall. Sé que estic a punt per a tot, l’esperit adolescent sempre ho està. I el desig em mantindrà viu fins que el miratge del curs que comença es manifesti físicament i vulgui acompanyar-me a l’escenari d’enguany.
*Adaptació lliure de la cançó Come as you are, de Nirvana.