Suposem que us acabeu de comprar un mòbil de darrera generació. Però, de cop i volta, algú us l’ha canviat per un Nokia o un Trium que només permet fer trucades i enviar SMS. Oi que no ho acceptaríeu? Per què us heu de quedar amb un dispositiu tan limitat? Quin sentit té tornar a utilitzar un Nokia a aquestes alçades de l’evolució tecnològica? Si no sou uns amants del “vintage”, segurament us hauríeu enfurismat en descobrir el canvi. Doncs aquest va ser exactament el sentiment que vam compartir una àmplia majoria de la comunitat educativa quan es va aprovar el Real Decreto pel qual es regulen les avaluacions finals d’Educació Secundària Obligatòria i de Batxillerat. Un Decreto, per cert, que afecta també a l’educació d’adults.

I no m’estranya que hagi causat rebuig perquè representa un retrocés notable del sistema educatiu. Mireu si retrocedeix que és el mateix que hi havia a l’època del tío Paco, fet que retracta molt bé el poc tarannà dialogant del ministre Íñigo Méndez de Vigo i al cervell del Decret, l’exministre José Ignacio Wert. Amb tot, la implantació de les proves finals d’avaluació (a partir d’ara, revàlides) deixa ben clar l’objectiu que, des del Ministerio de Educación, Cultura ¡¡¡y Deportes!!! volen assolir: controlar el procés educatiu. Ja no hi haurà un tractament individualitzat. Tots els alumnes són iguals i tenen les mateixes oportunitats… ¡claro, claro! El control sobre el procés educatiu permetrà modelar els alumnes per igual i utilitzar-lo com a sedàs per part dels elaboradors del Decret: qui serveixi per estudiar -i tingui pasta per pagar-ho- que vagi a la universitat i qui no, cap a la formació professional (FP). Tornarà, doncs, l’exclusió dels alumnes que van superant el curs com poden, d’aquells que tenen dificultats d’aprenentatge i abocarà a la frustració a tots els alumnes brillants però sense poder adquisitiu. Així, les revàlides ajudaran a fer aquesta “selecció natural” i a donar novament una imatge de “segon plat” a la FP i, en definitiva, classista a l’educació en general.

S’ha acabat la pluralitat a l’educació! I també l’autonomia dels centres. Els professors i professores esdevindran de facto simples transmissors de continguts seleccionats i concebuts als despatxos de persones que no han trepitjat mai les aules. Queden truncades línies d’innovació pedagògica (sí, la innovació que el mateix Ministerio de Educación promou), s’aturen projectes pedagògics pensats per aplicar-los de manera específica en la realitat concreta del centre i dels alumnes. També deixa moribund el significat real de l’educació, soterra l’adquisició de l’esperit crític, mata d’arrel el plaer de descobrir, d’aprendre,  el qual queda reduït al temari de la prova i supeditat a la necessitat i a l’angoixa de superar la revàlida amb la millor nota possible.

Així doncs, en línies generals, les revàlides despersonalitzen l’educació, dificulten l’obtenció de la titulació bàsica obligatòria i l’accés a estudis superiors als alumnes amb dificultats d’aprenentatge, eliminen els professors del procés d’aprenentatge dels estudiants i el procés d’aprenentatge també, aparquen les metodologies innovadores en detriment d’altres amb una clara intenció transmissora; i transformen els centres en acadèmies de preparació per a aquestes proves. I si tot això ens ho mirem des de la perspectiva de l’educació d’adults, la revàlida és encara més dramàtica.

Un CEPA/EPA/CFA que ofereix el curs per a l’obtenció del Graduat en Educació Secundària Obligatòria (GESO o ESPA a la resta d’Espanya) és un centre afortunat. Té oportunitat d’incidir de manera decisiva en el futur dels alumnes. No es tracta només de donar un títol a alumnes que van despenjar-se del sistema educatiu. És una experiència amb la qual aquests alumnes reprenen la curiositat, posen llum al seu futur, afegeixen oli a l’engranatge formatiu i el volen posar a punt, malgrat els neguits i les pors inicials. Els centres d’adults busquen la revitalització de l’experiència d’aprenentatge, donar sentit al retorn a la roda acadèmica més enllà de l’obtenció del títol, amb una educació que vol connectar les expectatives dels alumnes amb les necessitats de futur. I construir alumnes valents capaços de superar els seus propis límits i caminar amb fermesa pel camí de la formació no només acadèmica, sinó també personal.

Tenim, doncs, un paper fonamental en la reincorporació formativa dels alumnes que volen obtenir l’ESO. Però la nostra tasca queda destrossada amb la revàlida. I per diversos motius. A banda dels que ja he exposat iniciaIment i que són compartits amb els altres ensenyaments, n’hi ha d’altres que afecten de manera clara a l’educació d’adults:

– Quina necessitat hi ha de fer passar una revàlida a alumnes que tenen feina, una família i que tornen a estudiar perquè volen tenir una oportunitat laboral? O perquè, simplement, tenen el desig d’obtenir-lo? Evidentment, el Real Decreto no té en compte la realitat de bona part dels alumnes que hi ha als centres d’adults.

– La revàlida afectarà negativament als alumnes que arriben “rebotats” dels instituts, ja que veuran que l’escola d’adults és, simplement, una repetició/extensió del sistema educatiu que els va fer fracassar. De la mateixa manera, espantarà als alumnes que porten anys apartats dels estudis. Tot plegat, provocarà frustració i desencís en tota la tipologia d’alumnes dels centres d’adults.

–  La revàlida es carrega el concepte “educació per a tota la vida”. En el moment en què el resultat és més important que el procés, aquest Real Decreto talla d’arrel l’anàlisi del desenvolupament dels alumnes, la possibilitat d’enfortir els punts febles -i els forts- de cara a uns estudis a curt o mig termini. I amb això, la possibilitat de construir motivació per continuar aprenent.

– Aïlla el curs de la vida diària del centre. Difícilment es podran portar a terme activitats significatives i de les quals en puguin formar part amb la resta de cursos del centre. Aquest comportament “clientelar” és tot el contrari del que és una escola d’adults, atesa la seva voluntat de servei i la seva incidència en l’entorn social i cultural de la ciutat o municipi.

– Tots els esforços del curs aniran a parar a la superació de la prova. D’aquesta manera, impossibilita el desenvolupament d’altres metodologies més col·laboratives, el desenvolupament significatiu de les competències bàsiques, l’aprenentatge dels continguts curriculars i de les TIC lligat amb les necessitats reals dels alumnes; i, és clar, barra el pas a qualsevol projecte interdisciplinari. A més, es generarà a l’aula un ambient de competitivitat i estrès gens apropiat per a l’aprenentatge.

– Aboca els estudiants a repetir allò que més temen: una metodologia i un sistema d’avaluació que els va fer fracassar i els va fer abandonar estudis.

Però la cosa no acaba aquí. Durant l’escriptura d’aquest post, amb l’amic Diego Redondo hem compartit punts de vista sobre la incidència de la revàlida en la formació d’adults. I em feia notar que el redactat de la disposició final primera del Real Decreto, dedicada al calendari d’implantació, obliga a realitzar la revàlida aquest mateix curs, mentre que a la resta d’ensenyaments aquest serà un any de prova. Sortosament, es tractava d’un error. Però tot i que l’Instituto Nacional de Evaluación Educativa va rectificar-ho, el Real Decreto continua sense introduir a dia d’avui cap esmena en aquesta disposició. Una mostra més de la infravaloració de l’educació d’adults per part de les administracions.

Una altra qüestió és que si entra en vigor la revàlida aquest curs, què passa amb els currículums de la LOMCE de l’ESO de l’educació per a persones adultes? Com bé diu Redondo, és com si vens un smartphone sense sistema operatiu… I què passa amb la prova? Enlloc diu com serà la revàlida d’adults. I amb quina cara diem als alumnes que aproven un àmbit o tenen convalidacions que han de fer una prova dels continguts que ja tenen superats? I si tenim en compte aquest problema, com repercutirà la revàlida en l’obtenció de l’ESO de manera virtual com ara l’IOC?

Com podeu comprovar, el panorama que es presenta a les aules és descoratjador, malgrat que aquest curs encara no entra oficialment en vigor. I ens costarà sortir-nos-en, sobretot si es té en compte que, des de ja fa temps que l’ESO necessita una revisió específica i adequada a la realitat de l’educació d’adults. En aquest sentit, vaig escriure un post amb diverses propostes que van just en direcció contrària al nou Decreto. I és que, com sempre passa, s’ha començat la casa per la teulada. Per això, més que fer vintage educatiu, cal replantejar el significat de la titulació d’Educació Secundària i del Batxillerat avui dia. Passem ja la pantalla de la “titulitis” i donem sentit a l’educació del segle XXI.

I en el cas de l’ESO en els centres d’adults, no volem el de sempre, és a dir, una adaptació “patillera” de la normativa. Des del Ministerio -i en el cas d’Ensenyament a Catalunya-, SEMPRE s’ha actuat de la mateixa manera amb l’educació d’adults: des de la ignorància i el desconeixement. Per això, cal una normativa específica que tingui en compte la idiosincràsia de l’educació d’adults. Es necessiten uns estudis d’ESO que motivin a continuar estudiant,  que donin sentit al gran pas que han fet els alumnes adults, que els engresquin a no deixar el camí de la formació. Uns estudis que, en definitiva, facin aflorar la necessitat d’aprendre per aprendre més enllà de la necessitat d’un títol.

Les revàlides, en conclusió, tornen a deixar en evidència que necessitem una llei Educativa que aposti per una educació de darrera generació més que no pas una d’analògica. I necessitem una llei educativa que dignifiqui definitivament l’educació d’adults i que la tracti com es mereix, com un graó indispensable per al futur de l’educació i del desenvolupament personal al nostre país. Però primer de tot, enretirem els Nokia i els Trium, si us plau!