Enguany es compleixen 50 anys de l’estrena de la mítica sèrie de cència-ficció Star Trek. No és que en sigui un gran fan, ni tan sols m’interessa. Però me’n recordo de les paraules amb les quals començava cada episodi: “L’espai, l’última frontera”. El capità Kirk i la tripulació de l’Enterprise estaven disposats a descobrir mons desconeguts, noves formes de vida o noves civilitzacions, “fins arribar a llocs on no ha pogut arribar mai ningú”.

Si apliquem la trama de la sèrie a l’educació, els professors no tindrien ni de bon tros l’esperit aventurer de la sèrie. La nau només donaria voltes i voltes per paratges segurs, per mons ja familiars. Malauradament, l’educació secundària seria l’última frontera. I l’educació d’adults, un món desconegut… encara.

Aquesta és una realitat tan gran com l’Enterprise! Sempre que parlo amb docents de secundària sobre educació d’adults em dóna la sensació que els descobreixo un planeta molt llunyà i, per les seves cares, m’adono que no tenien ni idea de la seva existència. I no només passa amb els de Secundària: els professionals que es dediquen  a la formació professional no és que en sàpiguen gaire més. El desconeixement és brutal en tots els àmbits, fet que explica que t’escoltin sorpresos per tota la tasca que es realitza en aquesta branca de l’educació. És que potser pensen que no formem part de la mateixa galàxia? Em temo que sí. I queden ben astorats quan s’adonen que som docents que, en essència, treballem amb els mateixos objectius, però amb públic diferent.

Molt de tant en tant et trobes alguns professors que el coneixen, però tenen una idea equivocada. No el consideren ni planeta, sinó un satèl·lit que gira al voltant de la secundària, al qual desterren aquells alumnes molestos i que “no serveixen per estudiar”. D’altres també el coneixen com el  planeta del repòs, una mena de Marina d’Or de l’educació on docents que es troben a prop de la jubilació decideixen passar els seus darrers anys de docència en un entorn més tranquil. A ells que no els molestin, que els deixin fer les seves classes i no els emmerdin amb això de la dignificació de l’educació d’adults ni tonteries!

Però la cosa no acaba aquí: hi ha també una sèrie d’ens administratius que visiten de tant en tant el planeta. No saben què fer amb ell i per això busquen una manera de donar-li un sentit en relació amb la resta de la galàxia educativa. Però no se’n surten. Sovint perquè apliquen les mateixes normes que a la resta de planetes quan, sovint, moltes d’aquestes normes fracassen. I fracassen perquè no han estudiat prou l’orografia, la climatologia, els éssers vius i el cicle de la vida educativa que regeix el paisatge. Té una idiosincràsia que no han entès, ni han sabut aprofitar i no han volgut estudiar a fons, fet que entristeix als seus habitants. Per més que ho intenten, aquests ens no els han escoltat mai, no han sabut extreure tot els recursos que fan del planeta Educació d’adults un lloc encara per descobrir. I en comptes d’això, l’han colonitzat amb normatives caduques, amb gestions poc encertades i amb la construcció d’infraestructures que han volgut convertir l’aprenentatge per a tota la vida en una empresa.

Amb aquest panorama se’m posen les orelles de punta com al senyor Spock! I no és per menys! Assisteixo cada dia a l’ostracisme per part de tota aquesta gent que, per desconeixement o per ineptitud, han fet malbé l’ecosistema d’aquest planeta. I no saben que Educació d’adults és un planeta ric que brilla amb llum pròpia i amb una projecció de futur enorme. Hi ha tant per descobrir que quan algun d’aquests ens ho descobreixi i sàpiga utilitzar totes les seves matèries primeres, farà que la resta de planetes vulguin crear vincles amb ell, construir ambaixades per generar ponts de diàleg perquè formi part d’una vegada de la galàxia educativa.

Però això, malauradament, no ha passat encara. Continuarem, doncs, esperant l’Enterprise…