Sembla que l’educació d’adults es troba en un estat de contínua reivindicació per part de molts professors, entre els quals m’hi incloc. A través de les xarxes socials, no ens cansem de mostrar les bondats d’un àmbit educatiu que molts defineixen amb les paraules i les expressions de sempre: segona oportunitat, canvi, creixement personal, reincorporació, etc. Trobo, però, que aquestes definicions o característiques s’han desgastat o, directament, han quedat superades per altres.

No dic amb això que sigui indefinible o inclassificable. De fet, només cal fer un cop d’ull al Diccioadultos de l’amic Paraíso per adonar-nos que hi ha mots que permeten comprendre què és això de l’educació d’adults avui dia. Parlo de la necessitat de saber explicar la nostra visió personal de l’educació d’adults des dels anhels, des de les expectatives, des dels fracassos, des de l’experiència. Si jo l’hagués de definir, ho faria ara amb aquestes quatre paraules:

1. Estancament
Fa temps que l’educació d’adults resta immòbil a nivell polític. En els darrers 35 anys, l’educació d’adults ha sofert canvis en base a aspectes socioeconòmics. Així, s’entén com a Catalunya va passar de dependre de Benestar i Família a Educació (ara Ensenyament). Un canvi que generava esperança, però que només ha servit per reforçar la Llei d’Educació d’Adults en relació amb el mercat laboral. És a dir, s’ha prioritzat l’acreditació de titulacions i preparacions per a cursos de formació per al treball, amb la reducció dels nivells del Graduat en Educació Secundària (de 3 a 2) o la inclusió dels cursos de preparació per a l’accés a Grau Mitjà o Grau Superior, entre altres. Contràriament a això, la resta de formació ha quedat fossilitzada quan el que necessita és una actualització de dalt a baix. I no només dels ensenyaments reglats o que donen titulacions. Per què no parlem també dels ensenyaments no reglats? I també dels no formals?

Sortosament, a través de les xarxes socials s’estan agrupant professors per crear xarxes, comunitats d’aprenentatge i intercanvi de coneixements. Allà s’estan debatent i formulant bones i assenyades propostes des de la realitat, des del dia a dia per (re)moure l’educació d’adults. Recomano als responsables d’Ensenyament que contactin amb el grup d’educació d’adults de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICE de la UAB). O que faci un cop d’ull a l’àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona i a la xarxa d’escoles d’adults municipals que vol reprendre per dinamitzar-la.

Menció a part també és l’estancament de les plantilles del professorat dels centres d’adults que depenen d’Ensenyament. Fa anys i anys que no s’obre la borsa per accedir a una plaça en centres d’adults, ni tampoc es promouen concursos de trasllats. Cal obrir balcons i finestres perquè s’airegi la casa, no trobeu?

2. Invisibilitat
Sí, l’educació d’adults existeix. Però hem de ser realistes. És un percentatge molt baix perquè les administracions la tingui en compte com a altres ensenyaments. Però per això ha de restar amagada? És clar que no! Que es menystingui no vol dir que estigui al marge de l’activitat educativa. De fet, un tema tan de moda com és la innovació educativa, fa anys i panys que es desenvolupa als centres de formació d’adults. Però no té els canals de difusió de la Fundació Bofill ni el suport logístic i econòmic del departament d’Ensenyament. I això sí que és reivindicable, perquè hi ha projectes i professors que mereixen tota l’atenció de la comunitat educativa. Però és clar, la incidència de l’educació d’adults en la societat no es valora -i tampoc dóna badges – cosa que acaba per diluir els esforços, les expectatives i el treball de molts centres de formació d’adults en un mar de menyspreu.

Com es combat, doncs, la invisibilitat i -hi afegeixo- la menysvaloració? És evident que la solució no passa per més publicitat, ni per regalar samarretes o frisbees o per invertir en community managers que escampin la darrera hora del que es fa a l’educació d’adults. Només cal que els professors tinguin llibertat, constància ferma i seguretat en el que fan. I si això s’acompanya amb el suport i la confiança d’Ensenyament -i dels ajuntaments també en el cas de les escoles municipals-, la feina dels centres de formació d’adults es manifestarà amb tota la força necessària per impactar en les persones i en el territori. Perquè aquests, són, sens dubte, els altaveus de l’educació d’adults.

3. Dret fonamental
S’està demostrant a nivell europeu que l’educació d’adults o l’aprenentatge al llarg de la vida ha guanyat importància els darrers anys. Segons l’informe Delors, esdevé un element fonamental per tal de formar les persones perquè siguin capaces de viure amb dignitat. A més, l’informe defensa que qualsevol ocasió és bona per aprendre i per posar en marxa les capacitats de les persones. Així, l’educació d’adults esdevé  un dret sobre el qual s’ha anat construint els darrers 15-20 anys a Europa en general.

Es podria afegir també la qüestió de l’envelliment de la població i de l’augment de l’esperança de vida, cosa que refermaria la necessitat d’una formació pensada des del concepte lifelong learning. Però en el moment en què l’educació d’adults és un dret, qualsevol altre argument ja és sobrer, no?

4. Justícia
Pel benefici a l’entorn, per la vàlua com a eina de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats, cal reivindicar l’educació d’adults com a generadora de valors basats en la justícia i l’equitat. No es pot deslligar l’element social de l’educatiu quan parlem de donar oportunitats a les persones. Perquè quan els alumnes s’eduquen, es comprometen amb ells mateixos, transformen la seva vida i el seu entorn. Per tant, l’educació d’adults ensenya a viure. Com deia Paulo Freire, “l’educació no canvia el món, sinó a les persones que canviaran el món”.

Aquestes són les 4 paraules que defineixen l’educació d’adults. I tu, amb quines paraules la definiries?