Una de les tasques que porto a terme com a estudiant de doctorat és llegir bibliografia. I entre les diverses lectures que m’han recomanat la directora i la codirectora de tesi, “s’ha colat” Paulo Freire. Fins ara no havia fer una incursió tan profunda en les obres del pedagog brasiler. I ara l’estic redescobrint amb molt d’interès. No és d’estranyar, doncs que, a mesura que llegeixo Pedagogia de l’oprimit, Cartes a qui pretén ensenyar o Educació alliberadora m’assaltin dubtes i comentaris. Aquest post és una bona excusa per dir en veu alta comentaris al voltant de fragment d’obres d’un dels referents per a tots els mestres que es dediquen a l’educació d’adults. Potser seran comentaris sense gaire fonament, sense base científica acurada. No m’ho tingueu en compte perquè la finalitat és compartir idees disperses i fer notar que la lectura de Freire és sempre estimulant.

Sens dubte, Paulo Freire és la figura més representativa d’una pedagogia que mira de tu a tu l’alumne adult. Les seves teories sobre l’alfabetització són encara vigents, malgrat els canvis de l’educació d’adults al llarg dels anys. L’alfabetització -i per extensió l’aprenentatge- que proposava Freire parteix, sobretot, de l’experiència prèvia dels aprenents. Per a ell, s’ha d’aprendre per dir i per escriure el món dels alumnes. No hi ha punt de partida més encertat. L’aprenentatge ha de servir per reconèixer el món, l’entorn amb les nostres pròpies paraules, les nostres pròpies decisions. L’alfabetització no és només ensenyar les paraules, els sons i els significats: cal apropiar-se de les paraules per exposar les nostres opinions i definir-nos com a persones. Si les paraules ens defineixen, l’ús que en fem ens individualitza i ens resitua en el món.

Font: http://tribunadonorte.com.br/noticia/angicos-comemora-hoje-50-anos-do-projeto-paulo-freire/246673

Freire també defensa la idea d’aprenentatge com a descobriment. Cada passa que fa l’alumne en el seu procés d’aprenentatge ha de servir per trobar noves sensacions, per recuperar-ne d’altres i reaprendre-les. És important que en aquest descobriment l’alumne sàpiga fer i desfer el camí de tot el que ha après: aprendre és tan important com desaprendre. En l’àmbit adult aquesta és una constant i un punt important per tal de garantir un aprenentatge lliure.

Finalment, la darrera qüestió que volia comentar és que l’alumne ha d’entendre l’educació com a un procés que va més enllà de l’utilitarisme: s’ha d’aprendre per ser lliure. I qui es dedica a això de l’educació d’adults ha d’educar per alliberar alumnes, fer-los conscients que la seva petjada al món és molt important. La societat avança en tant que les persones construïm l’esperit crític. L’educació, doncs, ha de ser capaç de construir alumnes amb coneixement, però també amb autoreflexió. Només així aconseguirem que l’educació esdevingui transformadora i humana. És a dir, lliure.