Sí, estem encara gaudint de les vacances. Però qui es dedica a la docència té una mena de sentit aràcnid que l’adverteix que l’inici del nou curs és a prop. D’un temps ençà em preocupo menys per aquesta qüestió, no em poso nerviós ni volto pels carrers amb el neguit del curs que estrenaré ben aviat. Però sí que dono voltes a qüestions generals que s’haurien de potenciar durant l’any als diversos centres de formació d’adults (CFA). Entre els diversos aspectes que, personalment, m’interessen, avui vull destacar el de la innovació educativa.

Com bé sabeu, la innovació educativa és un tema que està de moda… des de sempre! Però sembla que ara tothom la vol tenir, la vol gaudir i, en definitiva, fer seva. Però com ja he comentat algunes vegades, innovar no és fàcil perquè, entre altres coses, s’ha de fer inicialment un treball de reflexió brutal per part del centre que la vol acollir. Per tant, en comptes d’instaurar “de facto” la innovació, s’han de sospesar alguns elements previs i mirar d’aplicar-la de mica en mica, com si fos un castell. I en un castell, el més important és la base.

La intenció del post, però, no és comentar la importància de la innovació avui dia, especialment en l’àmbit de l’educació d’adults. Sobre això -i altres temes derivats- ja he parlat en altres ocasions. Així doncs, l’objectiu és deixar algunes propostes genèriques per tal d’assolir la base del castell que pugui suportar un projecte d’innovació educativa a l’aula i al CFA.

Abans de plantejar canvis o propostes per treballar de manera diferent a l’aula, cal definir el nostre estil docent i conèixer el que tenen els companys de claustre. En aquest procés, és necessari partir de la premissa que aquest estil us descriu, tot i tenir unes bases marcades, continua en construcció. Atesa aquesta consideració, s’han de realitzar reflexions -individuals i en grup- per exposar de manera oberta, entre molts aspectes, quines línies pedagògiques segueixen els professors, quines metodologies utilitzen i quines n’han incorporat al seu estil docent.

Aquest pot ser un punt de partida per a un treball d’innovació, ja que es posen a sobre de la taula les maneres de fer, el “librillo” que cada “maestrillo” utilitza. Segur que podem aprendre els uns dels altres! Perquè això passi cal compartir sense prejudicis el nostre estil docent. Heu de mostrar quin peu pedagògic gasteu i han de mostrar quin en gasta els companys, especialment els directors del centre, ja que són ells qui han de trobar l’element comú entre els professors. I des d’aquest element comú, es podrà iniciar el camí cap a l’objectiu marcat.

D’altra banda, a l’hora de planificar projectes d’innovació educativa, s’ha d’explorar també sobre el treball de programació i planificació docents. Tant abans com després d’un projecte, el professor o grup de professors que el dissenyin, han de reflexionar sobre tot allò que es pretén aconseguir. Per tant, es poden fer preguntes com:

• Què vull que aprenguin els alumnes?
• Què podran solucionar els alumnes quan aprenguin aquest tema?
• Podran utilitzar allò que han après a la seva vida quotidiana?
• Hi ha coherència entre el que vull ensenyar i la manera de fer-ho?
• La programació permet als alumnes que desenvolupin la creativitat i la singularitat durant el procés d’aprenentatge i l’avaluació?

Podrien sorgir moltes més preguntes. El que és important, però, és que totes les qüestions serveixin per reflexionar abans i després de la planificació de qualsevol projecte o activitat que impliqui innovació pedagògica.

Per acabar, volia destacar la importància de l’equip docent en aquesta tasca. S’ha de mantenir un diàleg obert i sincer amb els components del claustre, ja que el gir cap a la millora pedagògica d’un centre o d’un Projecte Educatiu ha de ser compartida i totes les veus són importants. Així com els directors són els responsables de liderar propostes de canvi, no pot de cap manera “passar” dels seus companys. I a la inversa, tampoc. No hi ha canvi possible sense treball en equip. És per això que s’ha de crear un diàleg per generar cohesió de grup entre els professors i l’equip directiu. Es poden fer sessions per conèixer fortaleses i debilitats de l’equip docent, per refermar llaços i establir bases per al treball cooperatiu. A més, a nivell individual, podem esbrinar què podem aportar al centre. I és que la nostra aportació individual pot ajudar a la millora d’un bé comú: el centre i el seu entorn. Nosaltres, de manera individual, formem part del canvi. No ens menystinguem!!!

En resum, la innovació educativa no es pot carregar de qualsevol manera perquè hi ha la possibilitat que caigui. S’ha d’entendre, doncs, com un procés que pot créixer ferm si es nodreix de l’autoconeixement docent i dels ponts que es puguin establir entre els integrants del claustre. Així doncs, per fer una bona pinya es necessiten altes dosis de reflexió, tant individual com en equip. I quanta més reflexió es pugui sumar, els lligams entre els professors i el centre seran més forts. I aquests lligams seran bàsics per construir innovació educativa i tot allò que el centre es proposi.