Fa poques setmanes, el CEPA Sierra Norte de Madrid va guanyar el tercer premi dels guardons Miguel Hernández. D’aquesta manera, el Govern reconeix les bones pràctiques que es fan en educació pera adults. I això està molt bé. El problema és quan la premsa recull la notícia a la seva manera. L’edició madrilenya de La Vanguardia va escriure una crònica amb el següent titular: Un institut de Madrid guanya el 3r premi d’Innovació educativa. Què, com us heu quedat? Ara resulta que una escola d’adults és un institut. I no, no ho és!!! La resposta del director del Sierra Norte, Diego Redondo, va ser molt clara: rectifiquin, si us plau!!!

Aquesta notícia, que podria semblar una anècdota, és un clar exemple de com una part de la societat no té ni idea de què és un centre d’educació d’adults (CFA). Què voleu que us digui? Això em fot! Especialment quan, en una de les poques vegades que els CFA apareixen als mitjans de comunicació, es comet aquest malentès error tan garrafal. Malauradament, en l’imaginari col·lectiu un CFA pot ser entès de moltes maneres. És per això que vull aprofitar aquest post per deixar molt i molt clar què NO és un CFA. Avís per a navegants: algunes de les possibilitats són compartides entre centres del Departament d’Ensenyament i els municipals, però hi ha algun cas que la definició és exclusiva d’un dels dos tipus de centres educatius.

1. No és un institut

I tant que no és un institut! Un CFA pot formar part de la solució a l’abandonament prematur o també al que es coneix amb el desafortunat nom de «segona oportunitat». Ara, la derivació que es fa d’alumnes «trencats» -concepte sobre el qual vaig fer un post- no és en la majoria dels casos exemplar. Sovint el contacte institut-CFA és inexistent, fet que no facilita la inclusió d’alumnes menors procedents de l’institut a la dinàmica dels CFA. Els instituts es limiten a treure’s el «problema» de sobre i el deriven sense més a l’escola d’adults.

Si s’apliqués la normativa com cal, aquests alumnes haurien d’estar a l’institut fins als 18 anys. I si un CFA fos un institut, tindríem un equip d’assessorament psicopedagògic i d’orientació professional amb especialistes contractats i, evidentment, ben remunerats. Però no els tenim… perquè no som un institut, és clar!

De tota manera, els CFA estan disposats a col·laborar per oferir un millor futur professional a aquests alumnes. Sabem que tenim punts positius per ajudar-los: l’ambient, les ràtios permeten classes més properes, els professors dels CFA generen confiança perquè tracten els alumnes com un adult, saben escoltar i procuren tenir empatia amb ells. Però no sempre és fàcil. Per això, cal diàleg fluid amb els centres de secundària per fer un bon traspàs i un seguiment dels alumnes, els professors d’adults necessitaran formació per cohesionar un grup amb alumnes adults i menors per tal d’evitar conductes disruptives; i el departament d’Ensenyament hauria de dotar dels recursos necessaris per orientar i ajudar aquests alumnes amb les mateixes garanties que es pot fer a secundària.

Al mateix temps, però, serà imprescindible que tant Ensenyament, ajuntaments i altres ens educatius tinguin una visió més oberta del concepte educació. Perquè, malauradament, per a molts, l’etapa educativa s’acaba després de l’ESO o el batxillerat a molt estirar. Sembla que la gent després no estudiï o no li interessi formar-se. Doncs sapigueu que hi ha vida més enllà de l’obtenció de l’ESO. I la trobareu als CFA, l’únic espai que es regeix per l’aprenentatge al llarg de la vida. Malauradament, queda per impartir molta pedagogia al voltant dels CFA i de la tasca que porten a terme en l’engranatge del sistema educatiu.

2. No és una empresa

Qui treballa en un CFA municipal potser haurà sentit en boca del regidor/a de torn que l’escola és com una empresa. Jo ho he sentit força i cada vegada que escolto la maleïda oració em provoca molt de mal. Demostra que no sap res de res i que, per a ell/a, l’educació ha de donar beneficis. Quan l’educació és una necessitat i, per sobre de tot, un dret, pensar en el rèdit que se’n pot treure és de tenir una nul·la vocació de servei.

Si pensem que els CFA són una empresa, perdem l’oportunitat de proporcionar-los un futur més enllà del clientelisme. El projecte pedagògic desapareix en detriment d’una oferta formativa buida i que està pensada només per omplir places i cursos, talment com una acadèmia privada. Així, si reduïm els CFA a una empresa, destruïm l’essència mateixa de l’aprenentatge al llarg de la vida i el seu lligam amb les persones i l’entorn.

Per tant, cal que els regidors/es d’educació dialoguin amb l’equip directiu i el claustre de professors dels CFA municipals. Han de consensuar un projecte pedagògic que sàpiga escoltar el municipi, que doni llibertat i confiança als professors a l’hora de preparar l’oferta formativa; i que satisfaci les necessitats reals dels seus habitants. En aquest sentit, i pensant en els centres que depenen de la Generalitat, el departament d’Ensenyament faria bé en estudiar la manera que els seus centres tinguessin més flexibilitat per oferir altres formacions al marge de les reglades. De debò que no hi ha cap manera de treure la cotilla als CFA d’Ensenyament?

3. No és una despesa

Em sap greu, però la inversió en educació implica ser conscient que hi haurà pèrdues econòmiques. Ara, els beneficis a mig i llarg termini per al municipi seran incalculables. Pel que fa als CFA municipals, entenc la situació econòmica de molts ajuntament, però no es poden eliminar una sèrie de cursos per estalviar-se «quatre duros». O pujar-ne el preu d’un perquè tingui beneficis. Com diria aquell, «així no».

I és que, com comentava abans, un ajuntament no es guanyarà la vida amb un CFA. I qui ho pensi, ja pot plegar. Si s’inverteix en educació (d’adults) es contribuirà a la qualitat de vida dels habitants del municipi, els farà créixer i ser persones lliures.

A més, si agafem les partides pressupostàries del departament d’Ensenyament i miréssim la quantitat que es destina a educació d’adults, ens adonaríem del greuge comparatiu per a un àmbit educatiu que, també a nivell econòmic i d’inversió, està oblidat. No podem ser una despesa amb l’ínfim pressupost que va destinat a educació d’adults. En tot cas, i en un futur no gaire llunyà, s’haurà de revisar, atès que la societat requerirà encara més l’aprenentatge al llarg de la vida. Llavors, la injecció econòmica serà més que necessària, imprescindible.

4. No és un lloc de pas ni un cementiri d’elefants

Un dels greus problemes dels CFA és assegurar l’estabilitat de la plantilla. En el cas dels CFA que depenen d’Ensenyament, les llistes de substitucions del personal docent estan estancades. I quan arriben professors nous, acostumen a ser professors interins que demanen una destinació més «tranquil·la» per passar els darrers anys abans de jubilar-se. O també arriba personal substitut que no en sap ni un borrall de l’educació d’adults o que, encara pitjor, va triar aquesta destinació mentre no sortia cap altra de millor. Aquest perfil també arriba als CFA municipals, però també hi ha un altre que és exclusiu i igual de desafortunat: el de l’amic o conegut per algun càrrec de l’ajuntament.

Que consti que no dubto de la capacitat dels perfils esmentats per incorporar-se a la dinàmica d’un CFA, però l’experiència em diu que són pocs els casos que ho aconsegueixen. La resta acaben per demostrar que hi ha professors que tant els fa fer classes a adults com a pedres de 50 quilos. La qüestió és fer les seves classes, no implicar-se gens en el projecte de centre i esperar a la jubilació o a una feina millor que la de professor d’adults. És així com el CFA es transforma en un cementiri d’elefants per a alguns o en un lloc de pas per a altres.

Sí, ja se que no puc demanar que es contracti gent tan flipada per l’educació d’adults com jo, però a tots els professors que arriben a un CFA els demanaria compromís, professionalitat i voluntat. Educar les persones adultes no és difícil, podeu demanar consell als professionals que hi ha en aquest àmbit. Perquè no és el mateix un alumne adult que un jove o un nen. Hem d’entendre que hi ha una pedagogia de l’educació d’adults, metodologies, estratègies i recursos especialment pensats per a aquests alumnes. I, sobretot, experiències d’èxit. A més, és un àmbit propici per practicar amb metodologies diverses i aportar innovació a les aules d’adults.

Per tant, formar part d’un CFA pot enriquir experiències i etapes laborals anteriors o posteriors. No desaprofiteu l’ocasió: deixeu de menystenir l’educació d’adults com una educació de segona. Heu de pensar que si teniu la sort d’acabar fent classes en un CFA, ampliareu la vostra idea de l’educació per tenir una visió més holística del terme. Impliqueu-vos en el dia a dia i descobrireu que l’educació d’adults és apassionant.

5. No és una illa

Malauradament, hi ha centres ben a prop els uns dels altres que ni tan sols es coneixen. És més, ni coneixen què tenen al seu voltant. I això és inadmissible! L’educació d’adults es caracteritza, precisament, per les oportunitats que se li presenten quan té en compte les escoles, les associacions, entitats, teixit social i agents del seu entorn. Un CFA està obligat a socialitzar-se, a crear una xarxa per forjar aliances que permetin desplegar projectes amb un impacte tant en la societat com en els alumnes que els porten a terme. No podem viure al marge de l’educació, fet que ens obliga a fer-nos visibles a tot arreu. És una feina dura, però esperem que amb la suma de bones pràctiques, totes les illes dels CFA esdevinguin un sol territori.

Per cert, dies després d’haver publicat la notícia, La Vanguardia va rectificar-la i va canviar el titular. I ves per on, això està molt bé. Perquè rectificar és de savis. I espero que, tard o d’hora, la gent s’acosti a un CFA i rectifiqui aquesta visió tan distorsionada. De ben segur que teniu un CFA ben a prop! A què esperes per visitar-lo?