Dissabte 12 de novembre es va posar punt i final al IV Congrés Internacional d’Aprenentatge al llarg de la Vida. A Castelló, i durant 3 dies, es van desplegar i es van compartir punts de vista relacionats amb l’educació d’adults. De fet, el gran objectiu era “possibilitar un espai de reflexió i de contacte directe entre professionals de l’educació que ajudés a generar noves idees que empoderin els docents per oferir resposta a les necessitats d’un nou marc social i educatiu”. Suposo que us estareu preguntant: es va assolir aquest objectiu? Aquest, sí. Però va semblar que costaria assolir-ho. I no va ser per l’esforç dels organitzadors ni per les ganes dels assistents. Jo diria que va ser per altres factors. Anem, però, a pams.
Un dels punts forts del congrés era el programa. Inicialment, les taules rodones, les ponències i les comunicacions responien a alguns dels reptes que ha d’afrontar l’educació d’adults. Per exemple, la taula rodona de dijous sobre innovació metodològica a nivell nacional i a la qual vaig tenir la sort de participar com a representant de Catalunya. Juntament amb els companys de les Balears, Anna Tur i Max Alcañiz; i de Madrid, Diego Redondo, vam donar una visió general del concepte innovació educativa i vam posar exemples que apliquem als nostres centres. Diria que vam aconseguir l’objectiu, però personalment penso que es van quedar aspectes per comentar-hi. Més que una taula rodona em va semblar una mostra d’exemples innovadors. Vaig trobar a faltar més participació i més dinamització per part del moderador, el qual no va aprofitar l’ocasió per fer visible una anàlisi de la innovació educativa, de les metodologies més efectives per a la formació d’adults, etc. Sortosament, alguna de les -poques- preguntes dels assistents van ajudar a treure part d’aquesta anàlisi a la llum.
La mateixa sensació vaig tenir després d’assistir a l’altra taula rodona, la qual es va celebrar divendres. Sota el títol Innovacions metodològiques d’àmbit internacional, es van presentar tres experiències d’Alemanya, França i Itàlia. I més enllà de valorar la selecció de les propostes, va passar el mateix que a la taula rodona de dijous, però d’una manera més accentuada. El moderador ni va donar gairebé torn de rèplica als assistents i es va quedar tot plegat en una mostra amb l’únic lligam que eren experiències estrangeres. I en alguna d’elles, al marge d’aquest fet tan evident, es van trobar a faltar elements d’anàlisi per tal de contrastar realitats, establir punts de contacte i reflexionar sobre les metodologies per a l’educació d’adults arreu del món. En definitiva, de totes dues taules s’hauria pogut treure més profit teòric i de debat.
On sí que va haver una mica més de debat va ser en l’espai de les comunicacions. La tarda de divendres es van portar a terme en dos espais diferents cap a vuit comunicacions molt interessants. En aquest aspecte, la qualitat de la gran majoria de les comunicacions era innegable. Dues de les comunicacions acceptades les coneixia perfectament, ja que vaig ajudar a redactar-les amb dos grups de professionals i amics. La primera, realitzada a set mans (Anna Tur, Max Alcañiz, Ramón Paraíso, Quim Balaguer, Diego Redondo i Javier Íñiguez) proposàvem un canvi en els estudis del graduat secundària per a adults. L’altra comunicació, en canvi, presentàvem la comunitat @fadultos, impulsada per Ramon Paraíso, Diego Redondo i jo mateix.
La llàstima de l’exposició de les comunicacions, però, va ser el format de presentació: cadascuna d’elles s’havia de desenvolupar entre 6 i 8 minuts, amb un torn de rèplica que depenia del temps que pogués sobrar d’aquests 6-8 minuts. Com es pot comprovar, no hi havia temps suficient per exposar bé alguna de les experiències i molt menys per al més essencial: l’intercanvi d’opinions. Va haver-hi moments on la participació dels assistents i les respostes dels comunicadors eren tan o més interessants que la comunicació. O també, l’exposició de la comunicació era tan intensa que sabia greu interrompre-la amb un “piiiiiiiip“. Va faltar temps, doncs, per tal de treure tot el suc a les comunicacions, les quals espero que les publiquin ben aviat.A banda d’aquests actes, cal comentar primer l’àmplia mostra de pòsters d’experiències a centres d’adults valencians i, en segon terme, la taula rodona de dissabte. El títol ja prometia emocions fortes: Cap a on va la formació de les persones adultes? Una pregunta molt encertada, però que, per moments, va servir per fer “teràpia” de grup, ja sigui per mostrar indignació (compartida, és clar!) amb la situació dels docents d’adults que depenen dels ajuntaments o, també, per treure els colors al representant del departament d’Ensenyament valencià. Malgrat que van sortir propostes per al futur de l’educació d’adults (això sí, en l’àmbit valencià), la conversa va derivar a estones, malauradament, en una mena de mur de les lamentacions.
Finalment, i pel que fa al programa, cal fer esment de les dues ponències. La inaugural va anar a càrrec de Sebastià Serrano. Tot i la estimació que sento pel Serrano, crec que va fer una xerrada poc focalitzada en el tema del congrés. Ara, va repartir dopamina, abraçades i un esperit positiu vers l’educació d’adults. La més “coherent”, però, va ser la ponència final, on Fernando Albuquerque, professor de la universitat de Lisboa va presentar el projecte LIDIA.
A més, l’organització va preparar altres activitats per trencar la rigidesa del format amb un tast d’olis verges i una sortida a Vilafamés. Trobo que va ser encertada la inclusió d’aquests moments, ja que van afavorir les relacions entre els assistents. Va ser com si els docents i professionals es transformessin en alumnes per tal de conèixer les enormes virtuts del territori. Crec sincerament que, si s’hagués donat aquest enfocament més informal i proper a determinats actes del congrés, de ben segur que podrien haver connectat molt més amb el públic.
Per tant, un aspecte que es pot replantejar és el trencament de la rigidesa formal i passar a buscar altres formats on l’experiència sigui necessària per fer calar els objectius proposats. De fet, amb un format més “xocant” i més directe, es podrien assolir pràcticament tots els objectius del passat congrés d’una sola tacada. En aquest sentit, una barreja entre la ponència magistral, taules rodones participatives i presentacions de comunicacions que trenquin “la quarta paret” serien aliats perfectes i innovadors en actes d’aquesta mena.
Així, com a propostes de millora, optaria per un canvi de format i faria una aposta clara per les activitats reflexives i obertes a la participació directa. En aquest sentit, un acte tipus Edcamp ajudaria a generar nodes de treball, desenvolupar-los i exposar les conclusions en una sessió final amb els assistents.
Com a darrer comentari, volia felicitar a l’organització. No és fàcil tirar endavant un acte com aquest. I sé que viuen i senten el concepte lifelong learning molt endins. Vaig comprovar en primera persona l’amabilitat, la gratitud i la professionalitat de tots ells, així com de molts altres docents valencians. Sens dubte, València és capdavanter en l’educació d’adults en capacitat de mobilització, en capacitat de legislar normativa que beneficiï l’educació d’adults, en capacitat de reivindicar la formació d’adults i dotar-la de senzillesa, de proximitat i d’innovació. I això ha de motivar, ha d’estimular als docents de la resta de comunitats autònomes, tant si vam anar al congrés com si no. Insisteixo: València està enfortint l’educació d’adults. I la celebració del congrés n’és un exemple.
Personalment, del congrés em porto la satisfacció d’haver aportat una petitíssima part a un event que ha de créixer encara més. I, especialment, el plaer d’haver compartit estones de coneixement, de reflexió i de creativitat amb uns enormes professionals. Però per sobre de tot, són ja amics. Retrobar novament Diego Redondo, Max Alcañiz, Anna Tur, Gemma Argelaga, Joan Lluís Centelles, Estefanía Sanz, Vicenta Revert … ha estat genial. I també ho ha estat desvirtualitzar Frederic Johnson, Josep M. Escolano, Jaume Llopis, Xavier Aranda, Pedro Miguel Gómez, Azucena Badenes, Javiera Collado, etc. Amb molts d’ells sé que m’hi tornaré a trobar. Només espero que no sigui molt tard.
En conclusió, el congrés ha assolit els objectius. Però hauria pogut aprofitar-los més si haguessin trobat una altra manera de compartir, de debatre, de recollir i de difondre els interessants continguts dels actes. Com deia, i seguint l’estela de les activitats lúdiques, recomanaria experiències en primera persona, experiències que convertissin els assistents en alumnes, en descobridors dels reptes que han d’afrontar per millorar l’educació d’adults. Si som capaços de viure-ho, podrem difondre-ho als claustres amb més precisió. I fer pinya, fer xarxa per construir plegats l’educació d’adults del segle XXI.
PD: Docents, professors i professores d’adults: no esteu sols. Compartiu, difoneu i no deixeu mai d’innovar per als vostres alumnes. Ens retrobem en el Vè congrés!