[147] El curs immòbil o la història d’un canvi que no arriba

jmab2016-2017, GeneralLeave a Comment

S’ha acabat el curs. De cop i volta ha arribat juny i he viscut moments meravellosos amb els alumnes, amb els companys. Tot plegat ha estat intens, ha passat molt ràpid. Llavors, per què tinc la sensació de no haver avançat res? Per què sento que visc en un bucle? La resposta és molt senzilla: el centre on treballo no té concretat un projecte de futur. I malauradament, no és una sensació.

I això que l’any passat me les prometia molt felices. Els professors del centre vam treballar en un nou projecte de centre. Volíem -i volem!- millorar el nostre centre, ens havíem compromès -i ho estem!- a tirar endavant unes molt bones propostes juntament amb les regidores i regidors amb un sol objectiu: modernitzar i reinventar un projecte que havia caigut en una dinàmica monòtona.

I ens en vam sortir. A finals del passat curs vam presentar un projecte de màxims. Era la carta als Reis i sabíem que encara s’havien d’acotar les propostes de millora de l’organització, la gestió, l’oferta formativa, la comunicació interna i externa, els vincles amb l’entorn, la formació dels docents i la renovació de les metodologies i recursos que s’utilitzen a l’aula. Tot plegat s’havia de fer en un procés d’anys i conjuntament amb els ajuntaments implicats en el projecte. Pensava llavors que era un magnífic pla per despertar l’enorme potencial del centre i per reflotar la il·lusió latent dels companys, apostar per l’aprenentatge per a tota la vida i esdevenir una escola de referència a la comarca… i per què no, a la província o més enllà! Semblava que hi havia possibilitats d’avançar. De fet, a finals del curs passat es van començar a aplicar diversos canvis. Però aquest any, ni s’ha parlat del projecte de centre.

No entraré a comentar les causes que han portat a aquest immobilisme, a“deixar adormir”el projecte. Ni tampoc de les conseqüències. No és moment d’assenyalar culpables ni víctimes. Aquest post no va d’això, sinó de mirar més enllà i demanar una cosa molt senzilla: que el centre on treballo concreti un clar projecte de futur. És un objectiu perfectament viable, podem arribar a assolir-lo, podem fer del nostre centre un espai obert, connectat a l’entorn, innovador i proper. Els mestres que hi treballen estan més que preparats per assolir el repte, volen col·laborar i que el centre esdevingui un motor de projectes engrescadors on s’hi vegin reflectits, recompensats i valorats. I també volen que aquesta tasca reverteixi en el benefici dels alumnes i, és clar, de tots els habitants dels municipis on treballem per, així, donar un servei educatiu que vagi més enllà del clientelisme.

Aquí, però, ens cal estar en sintonia amb els ajuntaments. Només demanaria a alcaldes i regidors d’ensenyament que estimin i creguin en l’aprenentatge al llarg de la vida. Tenim un projecte amb un potencial molt gran. Si deixem a un costat els personalismes i pensem en un bé comú, el centre guanyarà en esperança de vida, en qualitat i en prestigi. I en aquest punt, crec que és important ser valent, renunciar als esculls del passat i apostar decididament per una renovació exhaustiva sense perdre l’essència del projecte pioner que vam ser. S’han de refer els vincles entre ajuntaments, enfortir-los des de la base i treballar conjuntament amb els mestres per fer avançar el centre cap al futur.

En conclusió, per oblidar un any com aquest i il·lusionar-me pels que han de venir necessito una reacció contundent, un gir que canviï l’immobilisme en dinamisme, el neguit en il·lusió; i, sobretot, el desencís en esperança. És possible, de debò.