A finals de juny vaig tenir l’ocasió de donar una formació a professors i mestres de persones adultes de les escoles de titularitat municipal. L’encàrrec me’l va fer la Diputació de Barcelona (DIBA) a principis de febrer i jo, és clar, hi vaig acceptar. El títol del curs és extens però molt clar: Metodologies pedagògiques amb joves a les escoles municipals de persones adultes. El curs va constar de 3 sessions de 4 hores. Un total de 12 hores i durant les quals vaig haver de dosificar una sèrie de continguts com ara els següents:

Els fonaments de l’aprenentatge a les escoles municipals de persones adultes.
Els nous perfils dels joves a les escoles municipals de persones adultes.
Detecció de conductes disruptives i com abordar-les.
Estratègies pel treball amb els joves: educació personalitzada.
Exposició de bones pràctiques: treball per projectes, mentoria, etc.

L’objectiu principal, entre molts altres, era establir estratègies per afrontar el treball amb joves. Sí, aquells joves menors de 18 anys que se’ns han “colat” als centres d’adults municipals (CFA). Sobre aquesta qüestió ja vaig parlar en un post en el qual explicava el cas que hem viscut enguany al centre. La situació és preocupant en tant que la DIBA ha proposat un curs per tractar de manera exclusiva el fenomen i donar resposta als professors que també s’han trobat alumnes menors als CFA. I això és un punt a favor per la DIBA, ja que és dels -pocs- organismes que aposten per la formació del professorat d’adults. Però, a més, proposen formació que pretén ser d’ajuda en el dia a dia dels professors. Són conscients de la situació que molts CFA estan patint amb aquest alumnat a les aules i aquesta formació és una mostra de la predisposició per millorar i oferir solucions a problemes tangibles.

Situats ja en el marc del curs, el motiu del post no és fer-vos la memòria amb tots els ets i uts. Però sí volia fer notar cinc reflexions, cinc idees o cinc pensaments relacionats amb la preparació i el desenvolupament del curs. Comencem!

1. Hi ha necessitat de compartir experiències

Als professors els encanta exposar les vivències i també escoltar les dels companys. No és només una mena de teràpia, sinó també una manera d’aprendre de l’experiència dels altres amb l’objectiu de fer front a problemes de l’aula. En el cas que ocupava el curs, la disrupció a l’aula per part dels comportaments dels alumnes joves, van explicar moltíssimes “aventures”, però també es van donar moltes propostes de solucions. I sorgides de l’exposició als companys, de l’anàlisi que vam fer a classe i de les reflexions fruit de l’exposició dels alumnes a l’aula. No hi ha res millor que l’aprenentatge compartit!

2. Una formació horitzontal

En cap cas sóc expert. Ja ho sabeu, em considero un principiant amb experiència. Per fer el curs en qüestió m’he documentat a fons, també hi he comptat amb les meves experiències d’èxit i de fracassos, … Però ni de bon tros em considero un expert. Malgrat els gairebé 15 anys dedicats a l’educació d’adults, hi havia alumnes al curs que em superaven en expertesa. Per tant, no tenia cap sentit focalitzar les sessions des d’una metodologia transmissiva, fet que em va fer decantar per una altra on l’element clau era l’horitzontalitat. Això va agradar molt als assistents, ja que es prioritzaven aspectes com la participació, la reflexió i l’aprenentatge entre iguals. I cada cop més, penso que és la manera més enriquidora d’aprendre.

3. No és un altre curs inútil

Quantes vegades hem anat a formacions que no ens han servit per a res? A quantes formacions hem sortit amb la sensació d’haver escalfat la cadira? I del que ens han ensenyat, quants continguts i recursos hem aplicat a l’aula? Aquestes preguntes m’obsessionaven fins al punt que me les feia compulsivament durant i després d’haver preparat les activitats del curs. Com a formador, un objectiu que tenia -i considero assolit- és la possibilitat d’aplicar al centre de manera pràctica els continguts del curs. Força comentaris valoratius dels companys també ho corroboren, tot i que mai plou a gust de tothom. Hi ha comentaris que opinen que els hauria agradat encara més temps per analitzar casos, per exposar amb detall més recursos, per donar més solucions als casos de disrupció en cursos amb joves. I entenc aquests comentaris perquè a una formació se li demana que sigui pràctica, que sigui útil per a la seva problemàtica al centre. Malauradament, no hi ha solucions universals i per aquest motiu la metodologia del curs pretenia, des de la participació activa, oferir diversos casos i diverses maneres de resoldre’ls per sortir amb un ventall ampli de possibilitats per a cada professor i per a cada centre.

La formació ha de partir de la generalitat cap a la concreció. I crec que els alumnes van recollir força recursos per analitzar casos disruptius. En aquest sentit, vaig traçar un camí aplicable a tots els centres per tractar la disrupció a classe. Però cada cas necessita la seva anàlisi fet des de la singularitat de cada centre. I aquí és on hi ha la feina de debò, el gran repte després del curs. Ara, i si es vol, com a element per eliminar aquest neguit, després del curs es podria fer un seguiment per a aquells centres que ho demanin. D’aquesta manera es podrien estudiar a fons els casos de disrupció des d’una perspectiva més concreta i detallada de la situació.

Al marge d’això, un dels treballs secundaris que vaig portar a terme és l’us de la pràctica reflexiva. Més enllà dels objectius marcats en el curs, i amb la ferma idea de no fer un curs més enllà de l’utilitarisme, vaig afegir l’element reflexiu per a la resolució de les situacions disruptives i per a l’anàlisi de la pràctica docent. No és gratuïta, doncs, la inclusió de la pràctica reflexiva, ja que pot aportar interessants revelacions de com som a l’aula, així com una major cohesió si s’aplica en el claustre. És un element inexplorat però amb molt de potencial autoformatiu i que, potser, podria tenir interès com a curs en una propera oferta formativa.

4. Volem més formació!

Una de les sensacions que vaig notar amb més intensitat és que els alumnes que van assistir a la formació en volien més. De fet, una de les demandes més recurrents en la valoració és, justament, més temps per al curs. Independentment de si el curs necessita o no més hores (fet del qual se n’haurà de parlar), la lectura que faig és que els companys tenen el desig de millorar i de formar-se. És aquesta una mostra de la implicació, del compromís amb l’educació d’adults. I penso que és una bona notícia.

Si una cosa reclamem els professors d’adults és, justament, formació. Atesa la mancança d’uns estudis oficials o d’una oferta formativa específica, la que ofereix la DIBA és un oasi que agraïm tots. I ara que la xarxa d’escoles municipals de persones adultes comença a caminar és també una bona ocasió per reflexionar sobre el futur de la formació dels CFA municipals, tant l’oferta com la planificació i l’execució d’aquesta. Sembla doncs que tothom està en sintonia per oferir una bona formació amb l’objectiu de donar més qualitat a un servei tan necessari per a la societat com és l’educació d’adults.

5. Tenim l’educació d’adults en bones mans

Els assistents al curs que vaig impartir tenen un compromís irrenunciable de millora com a professors. Van demostrar que tenen molt de senderi, van saber aplicar la reflexió per solventar els problemes disruptius amb els alumnes joves, van saber aplicar aquesta mateixa reflexió per analitzar-se en situacions de conflicte i per conèixer-se millor a ells mateixos.

Tot i això, crec que tenim un problema: no ens creiem del tot que som professionals. Al llarg del curs van sortir idees fantàstiques que poden millorar la cohesió de grup amb els alumnes joves. I es van exposar com qui no vol la cosa: “Nosaltres fem això, però no sé si està bé…” I tant!!! De vegades penso que els professors d’adults necessitem creure més en les nostres capacitats. Ja ho vaig dir: ens ho hem de dir sovint, ens hem de reivindicar com a professionals de l’educació!!! Ens haurem de fer samarretes amb un eslògan que digui: “Sóc professional de l’educació d’adults! I n’estic molt orgullós!!! Presumim de la feina que tenim, que ho sàpiga tothom!

En definitiva, va ser una experiència meravellosa que repetiria una i mil vegades. M’agrada tenir contacte amb els companys, compartir experiències i d’una manera humil, aportar-los els coneixements que necessiten per al seu dia a dia. El que no saben, però, és que qui ha après de debò sóc jo. Moltes gràcies, companys, i fins que ens tornem a trobar en un altre curs.