Demà comença el nou curs. Però molts de vosaltres, com jo mateix, avui vivim el darrer dia que, per contracte, formem part d’un institut. En el meu cas, avui és el darrer dia que, oficialment pertanyo a Les Aimerigues.

Han estat més de quatre anys si comptem la substitució de dos mesos i mig durant el curs 2017-2018. Va ser una experiència molt influent en aquell moment. Era la segona substitució després d’abandonar l’educació d’adults i em va ajudar a plantejar-me reptes com a professor. Ja en aquells mesos vaig descobrir un equip humà molt implicat en el dia a dia i molt endollats amb el projecte educatiu. Malauradament, no va ser possible continuar-hi. I després d’un any d’impàs (entre Piera i Badalona), vaig tornar a Terrassa. Fins al dia d’avui.

En tot aquest temps, hi hem viscut de tot. Qui ens havia de dir que, el primer curs acabaríem tancant l’institut per una pandèmia i que, malgrat tot, ens en sortiríem! Però no només això, sinó tot el que va venir després: la retrobada a mig gas, la “nova normalitat”, els grups bombolla, claustres virtuals, els milions de proves PCR, els patis per zones, les lluites amb l’alumnat per la punyetera mascareta… I després, amb la fi de la pandèmia a l’horitzó, vam començar a tenir cursos amb (necessàries) abraçades entre professors, alumnes i PAS, patis compartits amb TOTHOM, classes sense mascareta i amb ràtios més altes (una altra vegada!), reunions presencials i, sobretot, les paelles.

Deixo Les Aimerigues a contracor. La idea de canviar de centre ja va envair-me el curs passat. Però vaig allargar la meva estada perquè hi estava molt a gust. No us enganyaré que el camí de Vic fins a Terrassa se’m començava a fer dur en alguns moments. I econòmicament parlant, el progressiu augment del preu de la benzina tampoc ajudava. D’aquesta manera, la llavor va plantar-se en el meu cap, a la qual regava amb la idea que planava de fer un canvi d’aires. A això se li afegeix el fet que, a casa, també ens va plantejar mudar-nos. Deixar Vic per anar a una nova destinació més tranquil·la va animar a fer que tot plegat sorgís de manera molt natural. Canvis provoquen canvis. I així ha estat.

El tercer trimestre d’aquest curs passat ha estat el més difícil. Ja havia verbalitzat a amistats properes i a la directora de deixar el centre. L’ànim, doncs, el tenia tocat. I per acabar-ho d’adobar, afegiu la preparació de les opos “light” i que a casa ja havíem posat l’ull a un pis nou: arribava una mudança. Recordo que molts dies m’entristia perquè pensava que havia de deixar l’institut, tants amics que he fet, tants alumnes dels quals ja no en sabré res, tants projectes pendents…

Malauradament, però, era el moment d’abandonar el vaixell. Tot i negar-me a l’evidència, notava que el viatge s’havia acabat. Això ja està, em deia. A més, molts senyals -alguns d’ells, simbòlics- m’ho indicaven: la sacsejada del pla d’estabilització de plantilles amb el lamentable concurs de mèrits i les opos “light”), les ganes de mudar-nos a un lloc més tranquil que Vic, el canvi de l’equip directiu o la marxa de l’alumnat amb el qual vaig començar a Les Aimerigues i que he tingut des de 3r fins a batxillerat.

En tot aquest temps he vist créixer un projecte educatiu compromès amb l’entorn. Ara, amb quasi 12 anys de vida, farà un salt important. S’ha fet gran i tant l’equip directiu com el claustre i el PAS sabran acompanyar-lo i fer-lo encara millor. El temps que he passat a Les Aimerigues he procurat fer la meva feina el millor possible i a aportar -humilment- coneixement i experiència per millorar-lo. Us asseguro que ho he fet el millor que he sabut. Tot i que, si us soc sincer, la meva aportació és una mil·lèsima part de tot l’aprenentatge que m’ha ofert la convivència a l’institut. Hi ha gent meravellosa que t’impregna, que t’atrapa i nodreix l’esperit. No sé si mai estaré a l’altura de tots vosaltres, però tot el que m’heu ensenyat no ho oblidaré.

No entenc per què hi ha gent que evita els centres de màxima complexitat. Crec que tothom hauria de passar-hi perquè llavors trobes el sentit a l’educació. Sonen fortament les paraules que em va dir el Joan Martínez: “el projecte són les persones”. I aquí radica el secret de la bona feina dels centres com Les Aimerigues: si mirem l’alumnat com a persones, la nostra feina pren un significat totalment diferent.

Ja ho veieu, no puc fer cap altra cosa que dir coses boniques del professorat, de l’equip directiu i del PAS de Les Aimerigues. Us trobaré a faltar moltíssim. I demà se’m farà estrany començar en un altre institut. Demà tinc una destinació totalment diferent i molt engrescadora (d’això ja us en parlaré més endavant). Ara, del que estic segur és que m’emportaré allà on vagi l’esperit de Les Aimerigues, tot ple d’optimisme i felicitat pels anys compartits. I tant per vosaltres com per a mi, el millor encara està per arribar. Endavant!!!