No hi ha sentiment més desitjat que el de la llibertat. Necessitem sentir que som capaços de deixar-nos anar sense que cap barrera ens aturi. I a l’aula, les primeres barreres amb les quals ens trobem són les parets de l’aula. Durant aquest trimestre he volgut trencar-les, obrir de bat a bat les finestres i fer que la veu dels alumnes s’escampi per tot el centre i tota la comunitat. D’aquest desig de llibertat va sorgir una revista anomenada Digues-me.
El dia de Sant Jordi va ser l’escollit per publicar el primer número de Digues-me. Ha estat elaborada pels grups de GES 1 de Tona i de Centelles en un treball conjunt ple de dificultats, però també de satisfaccions. Ara intentaré explicar l’experiència, els encerts i les millores que cal fer de cara a properes edicions.
La negociació dels continguts va ser l’element més divertit i emocionant. L’adequació de les notícies, dels reportatges i de l’entrevista es van decidir en funció del possible lector a qui ens adreçàvem: qualsevol alumne del centre. Això ens va obligar a parlar del registre més adequat, de la llengua que s’havia d’utilitzar, de la llargada dels textos, del paper de les imatges i dels peu de foto, de la selecció dels continguts, de l’estructura, del perfil d’entrevistat més adient, etc. Un debat molt intens que va ajudar a disseccionar qualsevol publicació que trobàvem, a ser crítics amb tot allò que llegíem i, és clar, amb tot allò que escrivíem.
D’altra banda, les activitats van ser força diverses. Pel que fa a les d’escalfament, vam treballar des de l’anàlisi de diaris i de publicacions a la correcció de textos periodístics, passant per la pràctica d’escriptura de notícies en grup i dictats diversos per repassar ortografia i gramàtica. A més, cal sumar les tasques pròpies de l’avaluació: escriure una notícia (individual), un reportatge (grup classe) i una entrevista (grups de centre). I aquí és on els alumnes van demostrar el seu compromís amb el repte.
Val a dir que tot el contingut és original. Vam eliminar el clàssic “cortapega” i el vam canviar pel resum, per les comparacions de les fonts d’informació; i per la investigació exhaustiva, fet que va permetre l’escriptura d’uns textos periodístic magnífics. Estic molt orgullós, sobretot, de la implicació en els reportatges i del treball realitzat conjuntament per tots els alumnes per a la preparació i l’elaboració de l’entrevista. La coordinació de les tasques de creació i selecció de les preguntes, d’ordenació del qüestionari, de l’execució i de la transcripció va resultar fàcil. I també vull destacar l’encert de fer l’entrevista a un exalumne del centre. Van creure més coherent entrevistar un personatge proper i que fos representatiu del centre. Jo els vaig proposar, doncs, al Joan, un senyor que va demostrar el tòpic de l’ensenyament per a adults: mai és tard per tornar a reprendre els estudis.
Però, malauradament, la calma amb la qual vam començar el trimestre i, després, la il·lusió d’enllestir el producte va provocar que, al final m’entrés la pressa per l’avaluació. I tot plegat va repercutir en una mala planificació de les tasques de Llengua catalana 2. Sabien quines eren les que corresponien a Lengua castellana 2, però vaig modificar les de Llengua catalana 2 una mica sobre la marxa. És per aquest motiu que el tractament de les tasques lingüístiques en català no tinguessin les mateixes oportunitats de desenvolupar-se durant el trimestre.
Malgrat tot, l’avaluació seguia regida per rúbriques creades pels alumnes, el diari personal d’aula i el portafoli lingüístic. I el meu paper en el procés del repte va ser, molt a pesar meu, de guia i redactor en cap de les improvisades taules de redacció que muntàvem a l’aula. No m’estava d’orientar-los en cas de necessitat, de resoldre problemes, de suggerir propostes de millora, etc. En propers anys, vull que tinguin més autonomia per tal de resoldre alguns dels esculls que ens hem trobat (comunicació entre centres, saber contactar amb les fonts, maquetació de la revista, traduccions a altres idiomes, etc.).
Al marge de les millores que ja he esmentat, cal que planifiqui amb ells les tasques, els requisits i condicions de lliurament. Això farà que dediqui el mateix temps als continguts lingüístics dels mòduls, a fer una selecció de tasques més acurada i a establir una temporalització s’ajusti a l’obtenció de resultats. Tot plegat, generarà més il·lusió i empenta per assolir l’objectiu final: la publicació de la revista.
Sóc conscient que hem tirat pel dret en algunes fases de la construcció. I tot ve causat per la manca de planificació a llarg termini. Preníem decisions en poc espai de temps, canviàvem de tipus de text en funció de la feina realitzada, etc. Però, en part, aquesta inèrcia feia que cada sessió fos emocionant, diferent i divertida. Com a docent, viure en aquest caos era l’essència de la meva tasca i, diguem-ho poèticament, l’elixir que dóna sentit a l’educació, a la vida. Quan ABSOLUTAMENT TOT està planificat, no hi ha lloc per a la inquietud. En aquest sentit, van ser unes classes genials.
Fragment del portafoli d’un alumne valorant el repte de fer la revista. |
I el resultat? Doncs vosaltres direu! Jo, personalment, estic encantat amb el resultat. Ara toca fer difusió i fer que la revista voli i s’alliberi de la presó de l’aula. El repte ja ha sortit al carrer i els meus alumnes ja pensen en un de nou… I és que la llibertat és addictiva i el desig d’obtenir-la és encoratjador.